Les paparres envaeixen zones urbanes: com protegir-se del risc creixent

Les paparres han ampliat el seu territori habitual d’acció i ja no només representen un perill en entorns rurals, sinó que ara proliferen també en parcs, jardins i zones verdes urbanes. Davant d’aquesta situació, l’Associació Nacional d’Empreses de Sanitat Ambiental (ANECPLA) ha presentat un complet decàleg de mesures preventives per evitar les picadures d’aquests aràcnids, la presència dels quals s’ha incrementat notablement a causa de les altes temperatures, augmentant el risc de transmissió de malalties potencialment greus com la febre hemorràgica de Crimea-Congo o la malaltia de Lyme.

Jorge Galván, director general d’ANECPLA, ha manifestat la necessitat d’"un canvi en la percepció del risc per part de la ciutadania", subratllant que "ja no n’hi ha prou amb extremar precaucions en el camp, ara és necessari fer-ho també a la ciutat, a la platja o fins i tot a la piscina". Aquesta advertència reflecteix la creixent preocupació per l’expansió territorial d’aquests paràsits, que estan colonitzant espais tradicionalment considerats segurs i freqüentats per milers de persones diàriament.

Decàleg per protegir-se de les paparres

El document presentat per ANECPLA recull deu recomanacions fonamentals per minimitzar el risc de patir picadures de paparres. Entre les més destacades figura l’ús de vestimenta adequada: roba clara que permeti identificar fàcilment la presència d’aquests paràsits, peces de màniga llarga fins i tot en temporades càlides, i l’ús de gorres per protegir el cap, una de les zones predilectes per a aquests aràcnids.

Una altra recomanació pràctica consisteix a introduir els pantalons per dins dels mitjons, creant així una barrera física que dificulta l’accés de les paparres a la pell. Així mateix, s’aconsella caminar sempre pel centre dels senders, evitant en la mesura possible el contacte amb herbes altes on aquests paràsits solen esperar els seus hostes.

El decàleg també posa èmfasi en la importància de mantenir distància amb el bestiar, potencial portador de paparres, i en l’aplicació de repel·lents específics tant en persones com en mascotes. Per a aquestes últimes, resulta fonamental assegurar que segueixen un tractament antiparasitari adequat, especialment si freqüenten zones de risc.

Revisions periòdiques: clau per a la detecció primerenca

Un dels punts més rellevants del protocol preventiu és la recomanació de realitzar revisions corporals freqüents durant les sortides a zones potencialment infestades. ANECPLA subratlla la necessitat de deixar especial atenció a aquelles parts del cos on el flux sanguini és més gran, com les axil·les, la part posterior de les orelles o el cap en general, ja que són les localitzacions preferides per aquests paràsits per adherir-se.

La detecció primerenca resulta crucial per evitar complicacions derivades de la picadura, doncs com menys temps romangui la paparra adherida a la pell, menor serà el risc de transmissió de patògens. Per això, aquestes inspeccions no han de limitar-se als humans, sinó estendre’s també a les mascotes que ens acompanyen en les nostres activitats a l’aire lliure.

Malalties transmeses per paparres: un risc creixent

Entre les patologies més preocupants que poden transmetre aquests aràcnids, Galván en destaca dos per la seua especial gravetat: la febre hemorràgica de Crimea-Congo i la malaltia de Lyme. La primera està associada principalment amb paparres del gènere 'Hyalomma', mentre que la segona es vincula a les del gènere 'Ixodes', que a més poden ser vectors del virus de l’encefalitis i altres patògens de rellevància tant en medicina humana com veterinària.

La febre hemorràgica de Crimea-Congo es caracteritza per provocar febre alta, dolors musculars intensos i, en casos greus, hemorràgies que poden comprometre la vida del pacient. Per la seua part, la malaltia de Lyme, si no es diagnostica i tracta a temps, pot derivar en complicacions neurològiques, cardíaques i articulars cròniques de difícil maneig.

El paper de les administracions públiques en el control de la plaga

Des d’ANECPLA insisteixen en la necessitat que les administracions públiques reforcin les mesures de control d’aquests aràcnids, especialment en zones urbanes i periurbanes d’ús públic. Segons Galván, resulta fonamental comptar amb "professionals de la sanitat ambiental ja que són aquests professionals que posseeixen els coneixements específics necessaris per fer servir uns o altres mètodes de control en funció del cicle biològic en el qual es trobi la plaga, les condicions ambientals o el nivell d’infestació".

Aquesta crida a l’acció coordinada entre ciutadania i institucions respon a un problema que, lluny de ser puntual, sembla haver-se instal·lat de forma permanent en el nostre entorn degut, entre altres factors, al canvi climàtic i l’alteració dels ecosistemes naturals que afavoreixen l’expansió d’aquests paràsits a nous territoris.

Què fer si una paparra s’adhereix a la pell?

En cas de detectar una paparra adherida a la pell, és fonamental actuar amb calma i seguir un protocol adequat d’extracció. El primer que cal evitar és esclafar-la, cremar-la o aplicar substàncies com a alcohol, oli o vaselina, ja que aquestes pràctiques poden provocar que el paràsit regurgiti i incrementi el risc de transmissió de patògens.

El mètode recomanat consisteix a utilitzar unes pinces de punta fina, subjectant la paparra el més a prop possible de la pell i tirant cap a dalt amb un moviment ferm i constant, sense girar ni estrènyer el cos de l’aràcnid. Després de l’extracció, s’ha de netejar la zona amb aigua i sabó, i desinfectar-la amb alcohol o un antisèptic similar. Si apareixen símptomes com a febre, mal de cap intens o una erupció cutània en forma de diana després de la picadura, és imprescindible anar al metge.

Per què les paparres estan colonitzant zones urbanes?

El fenomen d’expansió de les paparres cap a entorns urbans respon a múltiples factors interrelacionats. L’augment general de les temperatures a causa del canvi climàtic ha propiciat condicions favorables per a aquests paràsits en zones on abans no podien sobreviure. A més, la creixent presència de fauna silvestre a les perifèries urbanes, com senglars, cabirols o guineus, que actuen com a hostes de paparres, facilita la seua introducció en parcs i jardins.

D’altra banda, la proliferació de mascotes sense un adequat control antiparasitari i l’increment de zones verdes a les ciutats, dissenyades per millorar la qualitat de vida urbana, han creat involuntàriament nous hàbitats idonis per a aquests aràcnids. Tot això configura un escenari propici perquè les paparres s’estableixin permanentment en els nostres entorns més quotidians, obligant-nos a replantejar-nos les mesures preventives també en aquests espais.