Així es va fer la fotografia de Lleida que ningú no es creia: Seu Vella i Pirineu, hivern de 1994

Aquesta imatge, en el seu moment inèdita perquè era un plantejament fotogràfic que no s’havia vist, és el resultat d’un encàrrec de l’arquitecte i urbanista Josep M. Llop i Torné, en aquell moment director d’Urbanisme de l’ajuntament de Lleida, i forma part del treball fotogràfic de l’Atles Urbanístic de Lleida 1707-1995, coeditat per la Paeria i el COAC de Lleida. L’encàrrec tenia dues àrees fotogràfiques clarament diferenciades: d’una banda, fer la reproducció dels plànols que formaven part del discurs, i de l’altra, fer el llistat de fotos de la Lleida urbana actual.

En principi no eren de difícil realització a excepció d’una que, a parer meu, no s’havia fet mai, o jo no l’havia vist mai. L’arquitecte em va dir literalment: Llorenç, hauries de fer una imatge de la nova façana de Lleida, la que s’ha creat pel fet de desaparèixer el Canyeret i tenir en el seu lloc la franja blanca que dibuixa l’edifici dels nous jutjats. 

D’entrada, em va semblar que no hi hauria cap problema, a banda de buscar la localització del lloc des d’on fer la foto. Vaig dedicar un temps a la recerca pujant a alguns turons de la rodalia de Lleida, fins a arribar a la conclusió que l’havia de fer des de la plataforma natural elevada on es troba l’aeròdrom d’Alfés. L’únic problema era que a aquella distància Lleida queda molt lluny i jo no tenia l’objectiu adequat per realitzar la imatge amb la qualitat necessària. Vaig recordar que un amic meu fotògraf en tenia un de 600 mm de focal, que són unes òptiques de preu molt alt que jo no hauria amortitzat mai perquè no encaixaven amb el meu dia a dia productiu. En aquests casos normalment es lloguen. 

Casualment l’objectiu del meu amic anava perfecte per a les meves necessitats. L’hi vaig demanar, me’l va deixar i, en provar-lo, vaig veure que la foto l’hauria de fer un dia de transparència atmosfèrica total. Això volia dir un dia de molt fred i ventós. Finalment, vaig poder fer la captura amb trespeus i posant de pantalla contra el vent el meu Patrol. Si no ho hagués fet així hauria sortit moguda, ja que la vaig fer una mica abans del capvespre. Capturada en diapositiva analògica, anys després se n’han fet algunes rèpliques en digital. Jo també ho vaig fer, i aquest fet facilita en gran manera aquest tipus de captura.

Per acabar, cal explicar una anècdota del dia de la presentació del llibre en un Auditori nou de trinca (el llibre i l’Auditori són de l’any 1995). La va protagonitzar l’alcalde de Lleida en aquell moment, Antoni Siurana, el qual, quan amb una mica d’antelació vaig arribar a l’acte, de lluny em va cridar. Havien muntat a la vora de l’escenari una reunió improvisada prèvia a la presentació amb un grup d’arquitectes, alguns dels quals coneixia personalment. M’hi vaig apropar i Siurana em va dir tot convençut: “Explica als aquí presents que aquesta foto no està trucada”. 

Jo, que generalment en els temes professionals no vaig amb embuts, vaig contestar ràpidament que no, que l’efecte estrany produït a la foto era causat pel fet d’haver usat el potent teleobjectiu amb què l’havia capturat. En sentir això, l’alcalde va acabar la conversa amb dues intervencions més: primer em va afalagar dient als presents que jo mai no faria una foto documental trucada, i després va explicar que ell ja havia vist la imatge d’aquesta foto quan passava a l’altura de Castelldans tot venint en cotxe per l’autopista des de Barcelona en direcció a Lleida, cosa que feia molt sovint. 

Això sí, va precisar que veia la imatge des de la llunyania, en un format reduït, i va afegir que, gràcies al fet que disposava de xofer, podia mirar el paisatge sense perill i jugava amb avantatge. Diria per les seves cares que els arquitectes van quedar satisfets amb les explicacions. Després l’alcalde va aprofitar per encarregar-me un cartell de Lleida amb la imatge que ens ocupa, el qual es va realitzar.

Finalment, només voldria dir que aquells arquitectes no van ser els únics que havien dubtat de la veracitat documental de la foto abans de rebre les explicacions. Quan anys després la vaig publicar a les xarxes, el comentari que era una imatge trucada va ser força repetit.

De tant en tant, algun col·lega desmentia el que es comentava com a fruit de la ignorància.