“Haver de viure al carrer és molt dur”

“Tothom té dret a un sostre perquè veure gent tirada al carrer és molt dur, t’entra solitud, depressió i et sents rebutjat.” Així s’expressa J.C.B., de 57 anys, un usuari d’Arrels Sant Ignasi que ha viscut més de quatre anys al carrer, en diferents èpoques, i que explica a SEGRE la seua experiència. Reivindica la necessitat d’incrementar les polítiques públiques perquè hi hagi més recursos destinats a atendre les persones en situació de vulnerabilitat i garantir el dret a l’habitatge.

Originari d’un municipi d’Alacant, assenyala que va començar a consumir drogues amb 18 anys. “Les drogues no respecten les classes socials, és igual que siguis ric o pobre”, assegura. “És una malaltia, jo no soc mala persona, però quan estàs en les addiccions és el que hi ha, tenia feina, he guanyat diners, però requeia, és molt dur sortir-ne, es necessita molta ajuda i jo sempre ho he intentat, he lluitat per sortir i ho continuo fent”, remarca.

J.C.B. explica que al llarg de la vida ha estat entre quatre i cinc anys vivint al carrer i que va arribar a Lleida per buscar ajuda. També que ha passat per centres durant més de 14 anys. “Estava cremat, sol i sense parlar amb ningú, amb paranoies a causa de les drogues”, assegura, mentre explica situacions molt difícils que ha hagut d’afrontar, com la mort d’un amic per sobredosi. “Jo estava com ell, però em va salvar que caigués a sobre meu i em donés calor”, assenyala.

Destaca la solitud que sentia quan no tenia on viure, fins i tot robar per costejar-se l’addicció. “Mai vaig rebre un gest d’empatia, només menyspreu, em sentia rebutjat, com si no et veiessin, fins i tot per la meua família.” Ha hagut de dormir al ras a més de 4 graus sota zero i, denuncia, trobar-se les portes tancades d’albergs o centres. De la gent, assenyala que “no fa falta que et donin diners, de vegades amb un entrepà o un simple hola ja està. Això cal viure-ho per entendre-ho, no dono la culpa a ningú, ha estat meua, però tenia una malaltia”. Té clar que el procés és dur, però possible si es compta amb ajuda, com la que ell està rebent per part d’Arrels Sant Ignasi. “Si jo no hagués parat de drogar-me, estaria mort, i no vull perdre el contacte amb la fundació, els estic molt agraït”, explica.

Entre les seues metes, comenta que es troba la recuperació per no recaure en les drogues i establir relacions socials, així com tenir la seua pròpia casa. “La meua idea és continuar treballant del meu ofici, que és camioner, i poder comprar-me una caravana el dia de demà”, afegeix.

Unes 230 persones sense sostre a Lleida l’any passat

Segons els càlculs d’Arrels Sant Ignasi, unes 230 persones van dormir al carrer l’any passat a Lleida i des de començament d’any ja han atès 1.311 persones, de les quals prop de 900 estan en situació de sense llar. Per sensibilitzar la societat, avui a les 12.00 hores faran un acte a la plaça Paeria en el qual, amb Càritas, la Fundació Jericó, la Fundació Entre Tots i per al Bé de Tothom i Sant Joan de Déu Terres de Lleida, denunciaran la vulneració dels drets més bàsics.

La directora d’Arrels, Rosa Majoral, explica que no han pogut fer noves acollides al centre de dia per a persones sense sostre al trobar-se saturat. “La mitjana és de 25-30 persones i han passat més del doble en una tarda”, destaca. Segons Majoral, les xifres van augmentant per la crisi de l’habitatge. “S’ha convertit en un luxe en lloc d’un dret bàsic, amb uns preus desorbitats i amb xenofòbia i aporofòbia a l’alça”, denuncia. De fet, l’entitat compta amb nou habitatges amb 22 places. “En principi són per fer de pont, però aquestes persones acaben sent-hi més temps perquè no tenen sortida”, remarca. Per això, la campanya Sense llar però amb somnis. I vida, drets, emocions i esperança reclama polítiques públiques més inclusives, però també més recursos d’atenció i que el sistema sigui més àgil. Així mateix, vol ser un “crit” contra una societat cada vegada més individualista i mancada d’empatia.