Toñi Ávila, divorciada, viu sola a Lleida: «Canviar ara? No, no és necessari per a res»

“El bàsic és prendre la decisió. Costa fer el pas. Et vas justificant per no moure’t, però això no afavoreix ningú. I al final t’adones que has d’estar bé”, explica Toñi Ávila.

Va sortir d’una relació fa 25 anys, quan la seua filla en tenia vuit, i va començar una nova vida que, després de l’emancipació de la noia fa uns anys va passar a una nova fase en què viu sola. “Al principi és molt complicat. Te n’has d’anar sense res. És una situació dura perquè no saps com t’anirà”, recorda.

“Me’n vaig anar sense saber què faria. Sabia que havia d’anar-me’n, però no sabia com. Tens por d'allò desconegut, però quan fas el pas veus que comença a funcionar, a fluir,” anota. En el seu cas, allò desconegut era una vida nova en un altre barri i una altra casa, encara que conservava algunes coses de valor. “Tenia una feina, i la segueixo tenint, i tenia una família, i això va ser fonamental per sortir endavant”, explica.

L’ajuda dels seus pares per acompanyar la seua filla en les anades i vingudes a l’escola va ser clau en els primers anys, en els quals la noia va guanyar autonomia amb rapidesa, i la feina li va donar estabilitat econòmica. Assenyala la part econòmica, la de mantenir la llar i la criança, com una de les principals exigències d’aquella etapa en el tema material. I va tirar endavant. “Canviar ara? No, no és necessari per a res. Potser de gran, no ho sé. Sense tancar-me a res, però no ho veig ara mateix”, explica.

Toñi continua treballant per a la mateixa empresa per a la qual ha treballat en les tres últimes etapes de la seua vida, amb canvis de torn però sempre en horari diürn, i el seu dia a dia transcorre amb normalitat. “Van passant els anys, mires enrere i tampoc no saps gaire bé com ho has anat fent, però ho has fet i ha sortit bé”, exposa.