90
José Nicolau

José Nicolau, de gairebé 95 anys, és un dels últims custodis de la memòria viva de la Guerra Civil a Mequinensa. - JORDI ECHEVARRIA
“Ell i un alemany que vivia per aquí ens van salvar dels avions i van evitar una tragèdia”, afirma. Noranta anys després, Nicolau és una de les últimes reserves vives de memòria d’aquells anys de fúria i sang. A Mequinensa hi va haver escola durant la major part del conflicte, però no van ser, òbviament, cursos normals. “Ens donaven dos pals de fusta perquè els mosseguéssim si s’escoltaven els avions, eren perquè no rebentéssim si hi havia explosions. Érem criatures i això ens espantava molt”, explica. “Els avions no van venir, però estava tot preparat”, recorda. Es refereix als dos túnels que els miners del poble van excavar a les zones d’esbarjo dels nois i de les noies. “Hi entràvem a palpons i anàvem seguint”, narra. Les galeries, que van ser cegades després de la guerra, “encara estan a l’antiga escola, al poble vell, però no estan senyalitzades”. Les bombes i les explosions van arribar amb la batalla de l’Ebre. I, amb aquestes, la tragèdia en un poble en el qual durant la guerra la repressió de rereguarda únicament havia causat dos víctimes: mossèn Juan, que va tornar dies després d’haver-li facilitat la sortida un sindicalista, i un empresari al qual s’atribueixen, anys abans, les maniobres que van derivar en la mort d’un miner amb inquietuds sindicals. La majoria d’aquestes bombes arribaven de Maials, on l’exèrcit lleial havia col·locat unes bateries d’artilleria amb què batia el front de l’Ebre.
“Un matí va caure una bomba a prop de casa que va ferir a la cama el pare. Ens podria haver matat a tots, la façana estava plena de metralla. Recordo la mare netejant la ferida del pare, i que hi havia molta sang”, evoca. Aquests bombardejos han quedat gravats en la seua memòria.
“Les criatures estàvem jugant, i quan sentíem la primera bomba sortíem corrent cap a la casa que estava més a prop”, recorda. També recorda l’atroç imatge del “cavall de Griñó”, que “va acabar al balcó de la casa, esbudellat i destrossat per una bomba. En una guerra es veuen animalades”. La mort de 60 veïns als fronts n’és una i l’empresonament d’una trentena d’afins a la Segona República, com el seu pare, després de callar les armes, una altra. I n’hi va haver més, com l’èxode apressat de centenars de veïns amb els seus estris i animals quan els feixistes van realitzar el primer acostament al poble a finals de març del 1938. “Va arribar un moment en què vaig pensar que els homes estan bojos perquè es mataven entre ells. I 90 anys després estem igual o pitjor. Estem bojos”, conclou.