lectura reportatges

Després de l’èxit de la primera temporada de la sèrie d’animació ‘Horaci, l’inuit’ a Televisió de Catalunya, ja estan en marxa el trenta-cinc capítols de la segona. Sis minuts d’animació demanen unes quantes setmanes de feina. Ens ho explica l’il·lustrador d’Alpicat Òscar Sarramia, ‘alma mater’ del projecte.

La reproducció assistida és tabú. Hi ha parelles que pateixen en secret la por, la frustració i l’angoixa que porta el procés. La Sabrina Camacho, embarassada per FiV, com diu ella, va voler fer alguna cosa per compensar la falta d’acompanyament humà de les clíniques. Va obrir un canal de YouTube, ‘En busca de Miniwinis’, que ja ha traspassat la pantalla.

Sinceritat és una de les etiquetes que els queda més bé, per això i molt més la prestigiosa revista musical  Mondosonoro va decidir que 45 cerebros y un corazón (Finaestampa) era el millor disc espanyol de l’any. El primer llarg del duet barceloní Maria Arnal i Marcel Bagés és una proposta que no és fàcil de classificar. Han dut a bon port la idea de trencar esquemes a partir d’experimentar sense complexos sobre una base de sons tradicionals. Són un dels plats forts del festival MUD de Lleida: toquen al Cafè del Teatre dijous que ve.

Ens diu que té molts detractors, però és que hi ha molta gent que no està preparada per a l’autocrítica. La mestra, formadora i doctora en educació Glòria Jové estima la seva vocació i es qüestiona contínuament la manera en què s’aproximen els mestres als alumnes per fer possible el seu creixement personal i cultural. Té clar que l’escola ha d’obrir mons i adverteix que o es canvia la manera en què es formen els mestres o no es podrà atendre les aules. El seu llibre ‘Maestras contemporáneas’ és un full de ruta del canvi basat en 25 anys de ciència empírica, en què educació i art van de la mà.

A moltes famílies pageses els més veterans recorden que l’aigua s’anava a buscar a la font i el tros es llaurava amb mula. Perquè això no s’oblidi a Alcarràs han obert el Centre d’Interpretació de la Pagesia, una col·lecció de centenars d’eines per explicar a les generacions més joves el món anterior a la llum elèctrica, l’aigua potable. els tractors i internet.

L’Alba Minguella dissenya la primera pell de les núvies per al dia de la seva boda. Cus vestits des de i per a la senzillesa de la feminitat. La fusió entre les seves creacions, la personalitat i la silueta de la dona és tan perfecta que a vegades resulta impossible posar-hi l’etiqueta. Així que els vestits surten del seu Atelier de Tàrrega sense firmar, cosa que diu molt d’aquesta jove dissenyadora de vestits de núvia i de convidades que, després de quatre anys d’aventura artística i empresarial en solitari, diu que ara comença a veure la llum i riu quan assegura que ja és primera opció de moltes núvies.

Tenia funció al Teatre Foment de Juneda i hi va arribar a mitja tarda. Sergi López necessitava fer-se amb l’espai, calcular les mesures de l’escenari i pactar els llums amb la tècnica de la sala. Va pujar a l’escenari per recitar, moure’s, aturar-se i pensar, corregir les passes per col·locar-se sota el focus idoni, tornar enrere, fregar-se la cara amb les mans, mirar l’infinit i pensar en veu alta mentre va dient que sí amb el cap. Actor de cinema i teatre, viu a Vilanova i la Geltrú i s’escapa a França sempre que el truquen per treballar-hi. Els seus papers més populars al cinema català i espanyol dels darrers deu anys ens han ofert un personatge dur i violent, una mirada freda que contrasta amb els papers de bon jan amb els quals va començar la seua carrera cinematogràfica.

La boira forma part del nostre paisatge hivernal i no deixa indiferent ningú. L’odiem, la trobem a faltar, ens representa i alhora la destestem perquè no ens deixa veure el sol. És necessària per a la terra i d’un temps ençà hi ha qui la reivindica com un tret distintiu de les terres de Lleida, un corrent de fons que vol revertir la visió pessimista que l’envolta per convertir-la en un reclam turístic i un tret diferencial. 

“Hi havia una vegada una padrina de Belianes que per Sant Joan feia una beguda dolça i melosa. Collia nous verdes i les deixava macerant en vi. Sis mesos després hi afegia més vi, esperit de vi i sucre, i ho deixava reposar altre cop mig any més”. Així comença la història del projecte de recuperació del vi de nous impulsat per l’Andreu, l’Anna Maria i el Quim des d’Arbeca. La recepta de la padrina és ara la protagonista de la cooperativa Tres Cadires que creix per fer gran el territori de les Garrigues i l’Urgell.

Quinze mil noms són molts noms. Molta gent. Conxita Mir, Gabriel Ramon-Molins i Albert Rafael Cots els han recollit en un llibre publicat per Pagès Editors i l’Institut d’Estudis Ilerdencs que evidencia la terrible repressió exercida a través la justícia militar pel règim franquista després de la Guerra Civil. Prop de 15.000 persones només a les comarques de Lleida. La por s’estenia com una taca d’oli. Afusellats, empresonats, exiliats, multats... Tothom era culpable fins que no es demostrava el contrari.

Que hagin passat vuit anys des de la publicació del darrer llibre no vol dir que Josep Maria Nogueras n’hagi trigat vuit a escriure els dos títols que acaba de presentar: ‘Avanzar’ i ‘Transparent’, un en castellà i l’altre en català, un editat per La Isla de Siltolá i l’altre per Pagès. Professor de literatura i llengua castellanes a Almacelles, Nogueras utilitza la literatura per prendre consciència i deixar constància de moments, d’instants que vol retenir i compartir. La seua és una poesia planera, propera i autèntica.

Més de 120 equips, centenars de quilòmetres de rutes pel desert, set dies i molta energia. Diversos joves lleidatans s’han llençat a participar a Uniraid, una prova de resistència i superació per a estudiants de tota la península. Enguany surten el 24 de febrer direcció Tànger carregats de motivació i de material solidari per als pobles del Marroc rural.

Els informes del Pare Ribalta catapultaven els alumnes de l’escola Claver a un àmbit professional o un altre on desenvolupar-se amb èxit. Els que hagin sigut alumnes d’aquesta escola jesuïta de Raimat saben que, mai millor dit, el que deia el Pare Ribalta anava a missa. Ens rep al seu despatx, el mateix al qual un anava després d’una situació de conflicte que acabava amb un “al Pare Ribalta vas”, per parlar de l’últim llibre que ha publicat, la traducció de cartes espirituals de Sant Ignasi de Loiola. Aprofitem per escoltar i aprendre del savi que és després de viure 100 anys.

Costalamel, un projecte artístic en què fer roba és el que menys importa, tanca tot i que facturi 400.000 euros l’any, vengui a 35 països i tinguin molt d’èxit les seves campanyes de comunicació reivindicatives. El lleidatà Ernest Costafreda, l’ànima i creador de Costalamel, baixa persianes i, lluny d’amagar-se sota una pedra, concedeix una entrevista.

La indústria dels menjars preparats reivindica, com a ganxo comercial, el sabor autèntic de la cuina tradicional de les àvies. Quan es tracta d’alta gastronomia, les dones sempre queden eclipsades perquè els grans referents són masculins. Mercè Tomàs és de les poques que fan llum pel seu compte, que ha sobreviscut al capdavant d’una de les cuines més prestigioses de Lleida contra corrent i contra pronòstic. L’Estel de la Mercè és un referent d’una cuina que, sense més pretensions que la feina ben feta, balla sincerament entre la tradició i la modernitat.

Qui té un gos sap que se l’estima com a un membre més de la família. També sap que comporta obligacions incompatibles amb fer una escapada, anar de vacances o altres obligacions que impedeixen seguir els horaris de passeig. Solució: contractar un passejador o cuidador que aculli la nostra mascota a casa i la tracti com si fos seva.

Hi ha pocs pobles que puguin acreditar dos beats i una santa. Aitona n’és un i vol reivindicar-ho com un atractiu turístic més. Als voltants de les vides i obres del beat Pare Palau i la santa Teresa Jornet s’han recuperat les cases natals d’ambdós personatges, així com la cova on es retirava el primer i la casa asil que va crear la primera residència la segona.

Arlo és la darrera banda en la qual militen Xavi Roma i Jaume Piqué, dos dels músics amb la trajectòria més dilatada de les terres de Lleida que han deixat la seua empremta en grups com Rosas Rojas o Crazy Notes. Sempre han tocat de peus a terra i creen, assagen, graven, proven i pugen a l’escenari perquè els agrada, perquè la vida no seria el mateix sense les seues dosis de rock and roll. El proper 3 de febrer presenten ‘Fuera del tiempo’, el seu segon treball, dins el marc del festival Mud al Cafè del Teatre de Lleida.

Esmorza amanida i tot el que li vingui de gust, sempre que sigui verdura, hortalissa i fruita seca. Sobretot s’ho menja cru. Si no va de ventre almenys cinc cops al dia, es preocupa, però no va al metge. Mai. Ell mana sobre el seu cos i la seva raó, controla les emocions i continua el camí de la salut. Ha desterrat la malaltia de la seva vida, solament així aconseguirà complir els cent anys i podrà convertir-se en l’eremita que vol ser, com el seu mestre, Llum de la Selva. Coneixem la persona que dóna vida al famós herbolari Albert Rami.

Facebook, Google, Intel, Airbnb o Uber són algunes de les empreses que tenen la seva seu principal a Silicon Valley, a Califòrnia. Allí on tot és possible, fins i tot confondre i fusionar la feina i l’oci fins al punt que un acaba treballant tot el dia. El David Vara, de l’empresa lleidatana Blue Indic, hi ha anat i ens explica el que ha après i descobert.

La Marimar Guàrdia és mestra i psicopedagoga en excedència des que va néixer el seu fill Amat ara farà tres anys. El seu interès per una educació respectuosa i conscient la va portar fa uns mesos a buscar la fórmula per cuinar a l’Amat una plastilina casolana que no fos gens tòxica i més agradable al tacte i la vista que les que es troben al mercat convencional. Ara que la plastilina que fa és tan bonica com agradable i ecològica, la Marimar l’ofereix a qui vulgui experimentar-la amb les seves mans.

La Segarra i l’Urgell tenen un bon grapat de castells, tants que aquests territoris s’ha guanyat el sobrenom de la Castella de Catalunya. Els castells no són el que eren perquè vivim una altra època, encara que continuen defensant el poble en el qual s’ubiquen, ja no en termes bèl·lics, però sí culturals. Coneixem la transformació dels castells a partir del de Montsonís.

En un món que sembla abocar els més joves a la vida virtual, el cub de Rubik es resisteix a morir i sobreviu amb èxit entre els seus dits àgils i veloços. Al Col·legi Episcopal de Lleida el fan servir com a motiu educatiu per treballar la geometria i la capacitat d’abstracció i càlcul. Cinc dels seus alumnes fins i tot han participat en un concurs estatal interescolar.

Abans de creuar l’Atlàntic l’escriptora lleidatana Montse Sanjuan va deixar acabada la tercera novel·la de la sergent Grimm. A la Fira Internacional del Llibre de la ciutat mexicana de Guadalajara va presentar l’edició castellana de la primera entrega: ‘Anna Grimm, investigadora criminal’ (ed. Milenio, 2016). Amb el títol sota el braç va fer entrevistes per a televisions, ràdios i diaris a banda de xerrades en diferents llibreries mexicanes. Sanjuan, amb la seua sergent, situa Lleida al mapa del ‘thriller’ català.

Es parla del canvi que produeix la maternitat en la dona. Una transformació física i emocional que remou i és creadora. La maternitat va lligada, sovint, a l’emprenedoria. Però, i ells? La paternitat també és un camí de trobar respostes que inspiren i de la qual surten projectes com el del Miquel Mola, que fa jocs i material pedagògic de fusta al taller de casa seva.

La Laura Gregori fa 13 anys que és perruquera canina. De petita, vivia en una torre en què la seva àvia recollia gats i gossos del carrer. Un dels seus reptes era fer-se amiga dels animals furros i ho aconseguia. Això sí, a vegades tardava setmanes a aconseguir-ho. Per força, la seva vida havia d’anar lligada als animals. Després d’estudiar i ser auxiliar veterinària un temps va veure la necessitat que hi havia a Lleida de perruqueres canines. Així va començar Pels Canins a la Bordeta.