Josep Maria Nogueras: "No publico per vendre, el que m'interessa és arribar a connectar amb la gent"

Fa més de quatre anys que, sense una periodicitat fixa, Nogueras col·labora amb el Lectura amb una combinació de fotografies i textos que uns titllarien de poesia prosaica i uns altres de prosa poètica. El paisatge, recurrent i alhora inesgotable, és el món que l’envolta.

La veritat és que no és gens fàcil entrevistar un poeta, i encara menys quan ha publicat dos llibres que abarquen un món de petits fragments poètics.

Suposo que els novel·listes són més fàcils perquè venen amb una història sota el braç.

Vostè en porta moltes i, al mateix, totes sembla que són la mateixa. Hi ha poemes lírics i d’altres que gairebé podríem dir que són microrelats.

Des del primer dia he combinat ambdós estils: un més clàssic en el qual tinc en compte la musicalitat del poema i un altre més prosaic. A vegades té un caràcter més aforístic, però tots expliquen una història. Sempre he fugit d’una poesia que es basa en símbols i metàfores, una poesia buida que es disfressa a partir de la forma.

Fugint d’una poesia estètica.

Els poemes que m’agraden han d’explicar alguna cosa, no només poden ser estètica i imatge. Al final compta la sinceritat; a mi m’agraden autors que em parlen de mons que, per molt llunyans o diferents que siguin del meu, m’arriben perquè em semblen autèntics. Això em passa com a lector, desconnecto quan semblen impostats i inversemblants. Costa d’explicar, però ho notes.

D’aquesta necessitat de ser autèntic neix el títol d’un dels teus llibres, Transparent?

Sí, als meus poemes parlo de la quotidianitat des d’un punt de vista vital i creatiu. Parlo sincerament del món que m’envolta a partir de les persones amb les quals comparteixo la meua vida. Escric del territori que conec i que em commou.

A voltes fins i tot diria que té un punt melangiós.

Ho sóc, però sobretot m’identifico amb un concepte japonès que es podria traduir com nostàlgia feliç. Des del nostre punt de vista seria com un estat d’ànim contradictori perquè la nostàlgia enyora el passat i ser feliç és un concepte molt del present. Sentir nostàlgia i mirar endavant, Avanzar és el títol de l’altre llibre i vol ser una aposta per això, pel futur.

Aquest present i el paisatge d’Almenar, sense filtres, també el comparteix habitualment a xarxes socials com Instagram, on és molt actiu.

I a vegades hi ha gent que em fa saber el seu malestar perquè pensen que fan fotografies amb molta intenció estètica i no tenen tants seguidors com jo, que potser penjo un rostoll o un senyal de trànsit de la carretera que hi ha entre Almenar i Amacelles. Però ni em preocupen els seguidors ni penso gaire quina és la millor estratègia per aconseguir-ne.

Sempre serà millor vendre llibres.

No publico per vendre, el que m’interessa és arribar a connectar amb la gent. En el meu cas no es tracta de publicar molt o poc sinó de fer-ho amb poemes que després puguin aguantar el pas del temps.

Els seus ho fan?

Prou

No els reescriuria?

Potser canviaria algun detall, però deixar-los com són també explica com era quan els vaig escriure.