lectura reportatges

És un dels orgulls del poble, poc acostumat a ser protagonista de la història. El 1918 la Mancomunitat va decidir integrar-lo en un pla pilot per modernitzar el sistema educatiu català, i la primera pedra d’aquest projecte era construir escoles “belles, alegres, higièniques i funcionals”.

En menys de dos mesos Òscar Palazón ha guanyat els premis 7 Lletres de narrativa de la Segarra amb ‘Els complements del nom’ i el Recull de narrativa de Blanes amb ‘Alguns ocells muts’. Ambdós propostes literàries, editades per Pagès, tracten temàtiques molt diferents i alhora comparteixen la voluntat de trencar les formes narratives convencionals. Palazón, tarragoní nascut a Lleida, ¿és un escriptor que treballa de professor de secundària o un professor de secundària que es desviu per la literatura?

Pràcticament tots els temes que va tractar la periodista Samanta Villar al programa 21 días van sortir durant una calçotada amb l’equip de direcció i producció. La productora Boca Boca intuïa que aquest gènere factual, basat en la vivència de la presentadora i la connexió emocional amb l’audiència, tindria èxit, que el va tenir, i fins i tot un premi Ondas, però el que ningú imaginava eren les conseqüències psicològiques per a la Samanta. Reconeix que el més difícil de fer el programa era tornar a casa deixant aquelles persones patint, en alguns casos. De fet, a molts continua ajudant-los.

Enguany fa cinquanta estius les Cantarelles d’Estiu, les primeres colònies musicals que es feien a Catalunya. Organitzades per l’Orfeó Lleidatà, de seguida es van convertir en un referent per a milers de nens i nenes de tot Catalunya. Cinc dècades després encara mantenen viu l’esperit original: gaudir de la natura, conèixer el país i estimar la música.

Durant sis anys, el Rafel Panadés, actual alcalde del Poal, va estar viatjant a l’Àfrica durant un mes, com l’encarregat de la compra d’un milió de quilos de pinyes tropicals perquè poguéssim servir-les a les nostres taules per Nadal. Passats els anys i païda l’experiència que va marcar la seva vida, ens explica com era ser “le petit blanc” a la Costa d’Ivori.

Un missatge en una botella. Així va ser com va trobar el periodista i escriptor Martí Gironell la història de Ceferino Cebrián, fundador de la marca vitivinícola Jean Leon, la primera a conquerir el Penedès, on va plantar chardonnay i cabernet sauvignon, amb el territori en contra, primer, i copiant-li l’estratègia després. Així passa amb els visionaris, com ho va ser Ceferino Cebrián, un senyor de Santander emigrat a Barcelona, des d’on va marxar a complir el somni americà. I ho va fer a Hollywood, al costat de James Dean, Liz Taylor o Marilyn Monroe, a qui va servir l’últim sopar. La història del Ceferino protagonitza l’última novel·la de Gironell, ‘La força d’un destí’ (Columna edicions), que ha guanyat el Premi Ramon Llull 2018.

Dedicada a la il·lustració des dels anys seixanta, Roser Capdevila, creadora de ‘Les tres bessones’, s’ha vist obligada a retirar-se. Un seguit de desgràcies encadenades amb malícia li van fer malbé la vista fins al punt que ja no pot dibuixar. Lluny d’esfondrar-se en una depressió o tancar-se a casa, Capdevila farà 80 anys compartint una vitalitat contagiosa. Sempre té a punt una rialla desacomplexada i franca. ‘La nena que volia dibuixar’ és i serà el seu darrer llibre. Publicat per Angle, recull els seus records d’infantesa al barri barceloní d’Horta, una època grisa i trista que recorda amb estima.

Ernest Hemingway, George Orwell i Antoine de Saint-Exupéry tenen en comú haver passat a la història de la Literatura Universal, però també la seva tasca com a reporters per a mitjans de comunicació internacionals durant la Guerra Civil espanyola. La tercera de les semblances és que, durant la contesa, van ser a Lleida, encara que no van coincidir en el temps.

La tipografia transmet sensacions. L’Erika Pena parla amb passió de la psicologia que hi ha darrere de cada família tipogràfica i explica que en una tarja de visita o una invitació de boda la tipo és l’entonació del missatge. L’Erika és tan precisa amb les paraules com amb el maneig de les màquines d’impremta centenàries que ha recuperat a La Kabana d’Alfarràs.

“És allunyar-se de Lleida i començar-la a entendre i estimar-la”, diu la Marina Revilla. Aquest és un procés que acostuma a passar tot aquell que marxa a viure fora de la ciutat. És el cas de la Marina, una dissenyadora d’interiors de 21 anys que ha convertit un treball de classe en una reivindicació del lifestyle lleidatà.

La Núria Salan és una científica i tecnòloga d’èxit i reconeguda que dedica bona part del seu temps a reclutar talent femení per a la ciència. Ha trobat l’altaveu del seu propòsit en les iaies, que són i sempre han estat unes veritables influencers per a les noves generacions. Per això, s’atansa allà on hi ha noies i padrines, instituts i casals per tal d’animar a trencar tabús i treballar per construir el món que un pugui imaginar. Una de les claus per desfer tòpics del conscient col·lectiu és enfocar la ciència des del seu vessant més social i no solament aplicada a coets i mecànica.

La cruïlla de la carretera de Rocallaura a Nalec, a Vallbona de les Monges, és el punt de major concentració d’estimaocells. Són espantaocells conversos que tenen per objectiu atreure moixons, oferir-los recer i fer de conductors de la biodiversitat al territori a través d’una comunitat conscienciada. La idea va néixer de la mà de l’Eduard Viver, metge i naturalista amb casa a Vallbona, i sis anys després de la primera plantada d’estimaocells ja n’hi ha a quatre municipis més i estan a punt de presentar-se les primeres plantades urbanes d’aquests curiosos personatges.

L’experiència de Marc Pons (Lleida, 1966) com a treballador d’una caixa d’estalvis li va donar la base per escriure ‘La caixa negra’ (Pagès Editors), una novel·la que té com a rerefons la crisi d’aquestes entitats d’estalvis. Amb una dosi elevada d’ironia i amb la intensitat del gènere negre, l’autor ens trasllada a l’interior d’una entitat lleidatana, la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Lleida, la Pia Lleidatana. Tot arranca quan, un dia de finals de 2010, troben mort el cap de personal a la feina. I podria ser un assassinat...

Autor de còmics, acudits gràfics o sèries de televisió. La seua darrera proposta és ‘Heavies tendres’, un viatge a l’adolescènica dels anys noranta a la Sagrera, un barri de l’extraradi barceloní, una sèrie d’animació estrenada al Canal 33 aquesta temporada. Amb un estil inconfusible, fràgil i explícit, Sáez ha superat amb constància, maduresa i èxit les acusacions de tenir un traç simple i infantiloide. Animac va convidar-lo a Lleida per compartir el procés creatiu de la sèrie i nosaltres vam aprofitar per parlar dels seus orígens, de la censura i de la relació entre realitat i ficció.

La descontextualització aconsegueix que vegem allò que fa temps que potser mirem sense fixar-nos-hi. Aquest efecte és el que aconsegueix el Gran Mestre d’escacs Josep Oms portant aquest esport a les escoles, els casals, la presó i amb l’obertura d’una acadèmia. Després de llegir, voldran fer una partida.

Si riure allarga la vida els metges haurien de receptar el festival Buuuf! d’Alcoletge. Any rere any, rialla rere rialla, la cita de pallassos i bufons s’està consolidant en el calendari de les arts escèniques ponentines. Més de quinze companyies catalanes i internacionals faran esclatar de riure els milers de visitants.

El nord-català Joan-Lluís Lluís ha guanyat el darrer premi Sant Jordi de novel·la amb l’obra ‘Jo soc aquell que va matar Franco’. Autor d’una prolífica bibliografia exclusivament en català, Lluís és una rara avis en l’entorn cultural de Perpinyà perquè escriu en una llengua que els francesos menyspreen i ell es resisteix a veure morir. Aparenta tenir algunes coses molt clares: no li agrada que ningú presenti els seus llibres perquè vol defensar-los ell mateix.

Els processos artístics impliquen un autoconeixement o establir vincles amb el que un sent. Molta gent no pinta perquè associa aquesta disciplina artística a ser pintor, i això és posar-se molta pressió a sobre. Pintar és una forma més de crear-se un oasi o balneari emocional en el qual parar i reprendre’s. Així ho entén la lleidatana Rous Laveda, que obre el seu taller a qui vulgui crear, descobrir i passar una bona estona entre pintures i bona música. El seu taller és la projecció de la seva història personal i professional, intimista i natural.

La cooperativa és una fórmula jurídica sobre la qual volen tabús, esperances, prejudicis, projectes i moltes incògnites. En plena crisi d’un món competitiu guiat per la llei del més fort, les cooperatives han demostrat que són eficients i capaces d’adaptar-se a escenaris diversos i adversos. La clau? Tenir sempre present que el més important són les persones.

Cadascú té el seu ritme a l’hora d’aprendre, vestir-se, relacionar-se, despertar-se, parlar, respirar o fer esport. De la singularitat i l’amor per l’esport es pot fer un lloc comú multiritme en el qual tothom té cabuda. Amb aquesta bandera de respecte i compromís per la diversitat intel·lectual i física, l’associació esportiva Pibodi ofereix des de fa dos anys activitat física adaptada per a qualsevol nen o nena al mateix temps que desenvolupem al màxim les seves capacitats vetllant per la inclusió a través de l’activitat física i l’esport.

Feia molts anys que escrivia contes, flirtejava amb premis literaris i publicava en reculls diversos fins que s’ha atrevit a fer el pas: escriure una història de llarg recorregut, una novel·la. El periodista i enginyer vigatà Miquel Darnés, instal·lat a Barcelona des dels temps d’estudiant, ha posat un periodista anglès a la capital catalana el dia que els franquistes van entrar a la ciutat. A partir d’aquí, ‘Tres contra Déu: dietari d’una ocupació’ (Llibres de l’Índex, 2017) és l’excusa per explicar la resistència d’una Barcelona devastada per la guerra i sotmesa al terror del feixisme.

L’èxit no és dels que en saben molt, sinó dels que estan sempre disposats sempre a aprendre. En aquesta definició encaixa a la perfecció el periodista esportiu d’Aitona Francesc Latorre, que durant 11 anys va cobrir la Fórmula 1 per a TV3, una aventura professional que va començar amb la pregunta de la seva cap: “I tu què saps de F1?”, a la qual va contestar amb cara de pòquer. “Cop de teatre!”, la seva firma en les retransmissions, dóna títol ara a un llibre en el qual descobreix els secrets i curiositats del pàdoc. El llibre és un gràcies a l’audiència que el va acollir com un més de casa els diumenges a l’hora de dinar.

Obrir l’aixeta de casa i que baixi aigua és un gest que no va ser possible fins a finals del segle XIX a Lleida. Abans, els lleidatans anaven a buscar aigua a la font (a una de les sis que es van construir a la ciutat a principis del XIX) i, molt abans, Lleida bevia de pous. Com arriba l’aigua a les cases? Trobem la resposta al dipòsit del Pla de l’Aigua, que acaba de fer 225 anys i que segueix de celebracions.

A l’esquí li surt competència a la Val d’Aran. Encara que és l’esport indiscutible de l’hivern, les pistes de Baqueira també són escenari d’una pràctica creixent: el múixing, o trineus estirats per gossos. L’empresa Montgarri Outdoor és una de les quatre que hi ha a tot Catalunya que ofereix aquesta experiència que inclou, si un és atrevit, aprendre a portar un trineu i desplaçar-se amb la força dels gossos com un autèntic explorador polar.

La segona esmena de la Constitució dels Estats Units reconeix el dret de les persones a dur i posseir armes de foc. Es calcula que els americans tenen uns 200 milions de pistoles, escopetes i fusells, cosa que el converteix en el país del món amb més armes per càpita, i també el de més homicidis i suïcidis causats per armes de foc. El 14 de febrer va tenir lloc l’enèsim tiroteig en un institut. El lleidatà Salvador Giné acaba de publicar un llibre sobre el tema.

La Montse Díaz Peraire és una redactora creativa que aposta per desterrar de l’ADN lleidatà aquesta mena de complex d’inferioritat que imprimeix la boira al nostre tarannà. Creu en el talent local i el posa a la palestra mundial a través de l’organització dels esdeveniments TedxLleida, una jornada de conferències que remouen, fan reflexionar, empoderen i mouen a l’acció. El proper 1 de juny se’n celebra a Lleida la tercera edició.

L’Alzheimer s’ha endut pràcticament tots els personatges que havia estat Benet i Jornet abans que se li desenvolupés la malaltia: l’escriptor, l’amic, el pare, el còmplice, el lector i tants d’altres. Carlota és la seua filla i amb ‘Papitu, el somriure sota el bigoti’ (Grup 62, 2016) ha fet molt més que un homenatge a un dels grans dramaturgs catalans del segle XX, també l’hi ha servit per desempallegar-se de prejudicis i fantasmes i atrevir-se a escriure un llibre de narrativa. Filòloga de formació, Carlota Benet treballa a les universitats de Lleida i Autònoma i viu a la capital del Segrià.