Miquel Darnés: "El bon periodista sempre és un testimoni que incomoda el poder"

D’alguna manera sembla que s’ha tret un pes de sobre, que ha sortit viu i victoriós d’una empresa que saps quan comença però mai no saps si s’acabarà o si serà publicable. Miquel Darnés s’ha mogut entre l’enginyeria i el periodisme, sempre amb un ull a la ficció.

D’on surt la idea de Tres contra Déu?

D’un conte. Tenia un personatge, un paisatge i una trama: un periodista anglès a la Barcelona dominada per les tropes franquistes. Per primera vegada a la vida em vaig plantejar si no era un bon punt de partida per alguna cosa més llarga, per a una història que fos capaç de convertir-se en una novel·la.

La trama del conte original va sobreviure i integrar-se a la nova història?

No, la vaig descartar.

Vostè ha treballat de corresponsal de guerra.

Corresponsal no seria ben bé la paraula, he cobert conflictes a Moçambic, els Balcans o Jordània, però sempre per lliure. És cert que hi anava amb alguns contactes previs per poder vendre després les cròniques, però sempre em vaig moure sense la cobertura d’un mitjà al darrere.

No com el periodista de la novel·la. Una vegada sobre el terreny, és més o menys perillós?

Cobrir un conflicte sempre té un risc i, en el cas del llibre, aquest es multiplica perquè el protagonista decideix quedar-se a Barcelona més temps del que voldria el seu editor i explicar com és la ciutat una vegada s’ha rendit al règim franquista.

Fer de periodista avui en dia és més perillós que fer-ho aleshores?

Ni més ni menys. El bon periodista sempre és un testimoni que incomoda el poder. Al pròleg ho diu el mateix editor del diari pel qual treballa el protagonista: ha fet tornar el corresponsal perquè corria perill, si mor ja no serveix de res. Si els franquistes topaven amb un periodista que treballava per a diaris d’esquerres podia tenir problemes.

Propaganda no és periodisme, ningú no vol testimonis de la seua barbàrie.

A l’antiga Iugoslàvia recordo que a l’autopista que anava a Sarajevo van desaparèixer una parella de periodistes russos, els quals tothom va arribar a la conclusió que havien estat segretats per les tropes sèrbies. Eren testimonis incòmodes. La primera víctima d’una guerra és la veritat, els combatents mai no tenen gaire interès que es conegui la veritat. Els periodistes expliquen el que fan i es juguen la vida per fer-ho i informar el món.

Això ho podria explicar en primera persona.

He viatjat a zones en conflicte i això sempre implica un cert perill, s’ha d’anar molt en compte, però tampoc faré veure que he trepitjat el camp de batalla i he fet cròniques des de les trinxeres perquè no és cert.

Malgrat tot, la seua experència es reflecteix d’alguna manera al llibre? Ha aprofitat el seu bagatge per donar més versemblança a la història?

Aprofites el record de les rutines, la manera com organitzes i vius el dia a dia quan vius en tensió constant.

El protagonista és trotskista i es mou en la clandestinitat controlada pels comunistes del PSUC.

Suposo que tinc una certa debilitat pels personatges perdedors. No només ha d’anar molt en compte d’explicar quin és el sentit real de les seues intencions, sinó que també ha de vigilar amb qui parla de política.

Malgrat les distàncies, hi ha paral·lelismes amb la situació política actual?

En termes absoluts, afortunadament, no és el mateix, però és preocupant que estiguem parlant de repressió, censura, exili i presos polítics avui en dia.