Diversió en tres dimensions

Per entendre i seguir els moviments que fan amb els dits se’ls hauria de gravar i després passar les imatges a càmera lenta. Agafen els cubs d’aparença caòtica i després d’una llambregada a les diferents cares comencen a fer girar els eixos i el mateix cub. Una vegada han localitzat els colors i han sistematitzat els moviments per muntar-lo són capaços de fer-los sense mirar el cub: als ulls de qui no hi està familiaritzat sembla un truc de màgia. Es mouen més ràpid que els trilers de les Rambles de Barcelona. Res més lluny de l’il·lusionisme. “El cub de Rubik, al final, són algoritmes matemàtics i també una bona manera de treballar l’orientació espacial, la forma i la mesura”, explica la Mònica Llorens, professora del Col·legi Episcopal de Lleida. “En l’avaluació diagnòstica que fa la Generalitat a tot l’alumnat de Catalunya, la geometria sempre és una matèria poc treballada i que en general els estudiants porten més malament; amb aquest punt de partida ens vam proposar indagar-hi dins la setmana de la ciència del novembre passat”. El cub de Rubik, fins aleshores prou desconegut entre els alumnes de l’escola, va ser el motor escollit per fomentar el creixement cognitiu en matèria d’espai, de projecció, de càlcul i agilitat mental.

Un dels reptes a les aules és captar l’atenció d’unes generacions que han crescut amb estímuls constants a través de les diverses pantalles a les quals tenen accés. El cub és analògic i manual, una rara avis en el món de les aplicacions per a mòbils i les xarxes socials, però en aquells alumnes que tenen la capacitat d’enganxar-se al repte, Rubik es converteix en “una experiència sensible, visual i tàctil a través de la qual els alumnes desenvolupen la visualització i comprensió de les formes en tres dimensions, que siguin capaços de fer abstraccions de volums i àrees”, explica. Amb l’excusa de la setmana de la ciència el cub s’ha convertit en un petit fenomen a l’hora del pati, ja que hi ha diferents nivells de reptes i això permet que tothom es pugui plantejar què vol aconseguir quan té un cub a les mans, sigui completar una cara –agrupar-hi totes les peces d’un mateix color– o resoldre un cub.

Els nanos han interioritzat tant els algoritmes per resoldre els cubs que els costa sintetizar el procés pel qual són capaços de veure’n un i resoldre’l amb pocs segons. Però ho fan i no se’n cansen, es motiven els uns als altres resolent cubs de formes inversemblants, i a través d’internet poden comprar nous reptes i alhora buscar tutorials per resoldre’ls. El Víctor, el David, el Xavier, el Juan i el Pol van ser els que van guanyar el procés de selecció per representar l’Episcopal al concurs interescolar que se celebra cada dos anys a nivell estatal. Eren dels equips més joves i van fer un bon paper: van quedar els quinzens de 45 equips. Segurament cap pot dir que ha millorat les notes gràcies al cub, només poden assegurar que han guanyat en agilitat mental, en psicomotricitat manual, en capacitat d’abstracció en tres dimensions i en capacitat de concentració.

APUNT HISTÒRIC El cub màgic hongarès El 1974 l’escultor i professor d’arquitectura hongarès Ernö Rubik va idear un trencaclosques mecànic format per un cub de colors amb nou quadradets per cara (groc, blanc, blau, verd, vermell i taronja) que va anomenar cub màgic. El joc consistia a mesclar tots els quadradets i després saber-lo tornar a la combinació original en la qual hi ha un sol color per cada cara. Hongria era un país comunista i el sistema de patents no funcionava de la mateixa manera que al món capitalista. Qui finalment va comercialitzar el cub arreu del món va ser la companyia nord-americana Ideal Toys, que va tenir la deferència de batejar-lo com a cub de Rubik en honor al seu inventor. Es considera una de les joguines més venudes de la història i des d’aleshores ha evolucionat en incomptables tipus de cubs en forma de piràmide, d’hexàgon o d’ou.