Rere la trinxera

La iconografia fotogràfica de les guerres del segle XX era limitada. Tenir una càmera de fotos només s’ho podien permetre els reporters gràfics professionals i alguns ciutadans il·lustrats.

Revelar els negatius era un drama. Tanmateix, de tots els conflictes armats del segle passat n’han trascendit imatges històriques, fotografies que retenim a la memòria com a referent d’aquella campanya militar.

Amb l’arribada del nou mil·lenni van irrompre les càmares digitals, internet, els telèfons mòbils i les xarxes socials. El torrent d’imatges al qual podem accedir amb més o menys facilitat sobre qualsevol fenomen social és inabastable, i la guerra a Ucraïna no és una excepció. Ans al contrari.

Ara fa poc més d’un any que els tancs russos van entrar en territori ucraïnès i des d’aleshores tots els mitjans de comunicació han publicat desenes de fotos i vídeos del que està passant. Tot el que es pot explicar de les zones on els periodistes tenen permés accedir-hi, és clar.

Com en qualsevol conflicte modern, el poder veta els mitjans allà on no té cap interès que s’hi gravi res. Respecte aquests llocs accedir a la veritat és més complicat, cal temps i paciència per trobar els fils a les xarxes socials.

Internet s’ha convertit en una xarxa impresdincible després de l’aigua, la llum, el gas i les infraestructures de telèfon i mobilitat. Compartir imatges sobre la guerra i les seues conseqüències també forma part del conflicte.

Ajuda a cohesionar la societat, a etiquetar l’enemic, a denunciar les atrocitats de l’altre, a deixar testimonis de la història, a reforçar la solidaritat internacional i a donar, fins i tot, un cert missatge d’esperança. A Instagram hi ha centenars d’usuaris ucraïnesos, siguin partidaris d’un o altre bàndol, perfils que ens permeten mirar el conflicte des de diferents punts de vista i anar descobrint els matisos silenciats pels estralls eixordidors de les bombes.

La majoria de les imatges, com és lògic, són de mort i destrucció: incendis, ferits, funerals, edificis esventrats, carreteres destruïdes, soldats esgotats, orgullosos, armats i mutilats, civils desposeïts, desemparts, desorientats. I enmig de la immundícia, com tampoc no podria ser d’una altra manera, una mica l’alegria i un bri d’esperança l’esperança.

Algunes fotos, no gaires, ens recorden que la vida rere la trinxera també intenta construïr una (in)certa i fràgil normalitat.

PERFILS D’INSTAGRAM

@evgenymaloletka @hoffmanbrendan @kiehart @yalyashenko