Un viatge a la Toscana: el país dels plaers

El primer que s’ha de fer abans de començar un viatge és triar la companyia, la humana i també la literària: els llibres que t’han d’ajudar a descobrir els secrets que fins les ciutats més conegudes del món amaguen. De la primera en depèn l’humor, la satisfacció de l’experiència, que el viatge no esdevingui una tortura. I dels llibres, fer-nos més savis, tenir la sensació que no som uns turistes més, que estem resseguint les empremtes que algú va deixar molts anys abans.

Les Cartes d’Itàlia de Josep Pla poden ser la millor de les companyies i no pas perquè l’escriptor empordanès fos el visitant més savi, però els seus comentaris poden ser, a més de pintorescos, molt convenients mentre planifiquem cadascuna de les etapes del periple per una de les regions més conegudes i visitades del món fins i tot des d’abans que la descobrissin els artistes del Romanticisme. Explica Pla que la seva companyia literària va ser Le vite de più eccellenti pintori, scultori... de Giorgio Vasari, el primer tractat d’història de l’art del qual tenim notícia, i mercès al qual sabem de l’existència del Renaixement. Afirma Pla que “sense el Renaixement, a Europa no hi hauria res, artísticament parlant, que valgués la pena de fer la maleta i anar-ho a mirar”. 

Fem cas, doncs, del vell rondinaire, fem la maleta i anem a gaudir del bressol del Renaixement a les ciutats que més van fer per sortir de la foscor medieval i per posar de nou l’ésser humà al centre de totes les coses. Però no només anem a veure art i bellesa perquè, com ens recorda l’escriptor empordanès, “viatjar, a tota persona normal, li ha de fer venir gana” i ens hem de preparar per gaudir d’una de les joies més preuades de la cuina universal: la tòfona. La Toscana és la mare de totes les tòfones, de les blanques i de les negres. No hi ha res més extraordinari al món que un plat de pasta fresca amb tòfona blanca i un bon raig d’oli d’oliva.

Per tal de fer-hi base, en lloc d’alguna de les grans ciutats, com Florència, Pisa o Siena, sempre tan plenes de turistes, hem preferit Pistoia, al nord de la regió, molt a prop de Florència i amb una dimensió de ciutat abastable, còmoda i tranquil ·la. Pistoia té, altrament, monuments excel·lents, no us penseu. De fet, a qualsevol petit poble trobarem alguna d’aquelles esglésies romàniques, gòtiques o renaixentistes, cobertes per una elegantíssima capa de marbre blanc (de Carrara) i verd fosc (procedent de Prato). D’aquesta val la pena dir unes quantes coses, ja li arribarà el torn, però convé recordar que Curzio Malaparte, l’escriptor i periodista, va dir “he nascut a Prato, m’acontento de ser de Prato i, si no hagués nascut a Prato, voldria no haver vingut al món”. 

Pistoia té una bonica plaça del Duomo, amb la catedral de Sant Zeno i Sant Giacoppo, el Battistero de Sant Giovanni, una esvelta torre campanari de seixanta-set metres. La catedral és una barreja d’estils a mig camí entre Pisa (columnates amb galeries cegues de marbre a la façana) i Florència (incrustacions rectangulars de marbre). A l’interior trobarem mostres notables de pintura (Verrocchio) o d’escultura (Andrea Pisano). També podem visitar l’hospici del Ceppo, des d’on surt una ruta per visitar la part soterrània de la ciutat. Hi ha més monuments, com una cúpula que sembla una reproducció a escala de la de Bruneleschi a Florència, o l’església de Sant Andrea, amb una portada decorada amb escultures romàniques. 

Però, a part dels monuments, que sempre resulten enlluernadors, crida l’atenció que és una ciutat encara visitable, amb una proporció raonable de turistes i indígenes, on a les zones d’oci encara és molt evident la presència de gent del país, carregada de nens que juguen al mig de la plaça mentre els pares sopen una pasta o un filet de porc en alguna de les terrasses que romanen obertes malgrat que ja som ben entrats al mes de setembre. A la plaça del Duomo, un divendres a la nit, té lloc una pintoresca festa medieval, amb sopar multitudinari, parades de lluitadors, de cetreria o d’artesans. Com aquí, però amb aquell toc d’elegància que només es dona a la Toscana. 

Prato, com dèiem, està a meitat de camí entre Pistoia i Florència i també té una visita. Encara conserva les senyals de la seva importància com a ciutat comercial. Com que al segle XIV i XV va ser un gran centre de producció de teles de qualitat, imaginem (llicències de l’autor) que devia competir amb Lleida i Gant pels mercats europeus. Té un museu (en té molts, de fet) al palazzo Frescobaldi, amb una col·lecció d’art que va des del segle XIII fins al XX. També crida l’atenció la catedral de Sant Esteve, que es va començar a construir al segle XIII, amb un púlpit situat a l’exterior, en una cantonada de la façana principal, obra de Donatello i des d’on podem imaginar els incendiaris sermons de Savonarola. 

Florència. Què dir de Florència? Primer, que tothom està en una terrassa prenent-se un Aperol Spritz mentre espera el seu torn per entrar a la catedral, al campanile, al museu o al battisterio. Com diu Pla, “els italians són els inventors dels aperitius pròpiament moderns” i, per molt que alguns restauradors puristes recorden per escrit en una pissarra que els aperitius no es prenen amb el menjar, tothom aprofita la suavitat de l’spritz per prendre’l a qualsevol hora i en qualsevol lloc. Només cal recordar que, a desgrat de Pla, Florència ja no és “una ciutat provinciana. Totalment provinciana”. Al contrari, és la capital del cànon mundial de la bellesa. Diu Pla que el Ponte Vecchio és “una peça única; una peça de Museu”, però és que això passa amb tota la ciutat, amb totes i cadascuna de les seves esglésies que, siguin més o menys importants, sempre ens desvetllen una sorpresa que ens deixa bocabadats: un Massaccio, un Piero della Francesca, un Uccello, un Fra Angelico. Les parets d’aquestes esglésies i convents són veritables museus. I no parlem dels Uffizi, o del Duomo, o dels palaus dels Medici. No hi ha prou dies a l’any per gaudir d’una ciutat com aquesta, que resulta acollidora malgrat la quantitat insana de turistes que l’envaïm cada dia. 

Arezzo és una visita obligada. No passa res perquè part del seu centre històric fos destruït durant la Segona Guerra Mundial i el laberint de carrers medievals fos substituït per una cartesiana trama de carrers i avingudes quadriculades. La ciutat és elegant, especialitzada en antiguitats, amb botigues precioses i aparadors ben cuidats. Però, sobretot, hi ha l’església de Sant Francesc, amb uns frescos únics per contemporanis, per curosos de la proporció i el detall, de Piero della Francesca. Són la interpretació gràfica de la llegenda de la Santa Creu, segons la qual la fusta de la veritable creu on va morir Jesucrist, tenia propietats miraculoses. A l’interior de l’església gòtica, modesta i sense gaires ostentacions, l’absis de la nau principal de l’església descriu amb un realisme corprenedor la troballa de la Creu per part de Santa Elena, la mort d’Adam; la construcció del temple de Salomó i la visita de la reina de Saba, la resurrecció miraculosa d’un mort; el somni de Constantí, etc. Així era, al segle XV, com l’església explicava als pobres analfabets, les sagrades escriptures i les llegendes com les que Jaume de la Voràgine explica a la seva Llegenda daurada. Recordem, per si encara no tenim prou ganes de visitar-la, que Arezzo és la pàtria de Petrarca, de Pietro Aretino... i de la Quimera, aquell animal mitològic, el nom del qual alguns van rememorar per desanimar els somnis de llibertat dels catalans. 

Hi ha ciutats de la Toscana, com ara Cortona, a les quals s’hi ha d’anar per les vistes. Situada dalt d’un turó, ens mostra al seu voltant el veritable paisatge de la regió: elevacions del terreny culminades per masies i palaus renaixentistes als quals s’arriba per camins vorejats per xiprers, com si fóssim a Gladiator. Un cop hi som, a Cortona o a qualsevol altra de les ciutats de les valls del Chianti o d’Orzia, descobrim que també guarden fabulosos tresors que val la pena de visitar. Un detall: es veu que la gent amb possibilitats econòmedieval miques tria la Toscana per celebrar l’enllaç matrimonial dels seus fills, amb la qual cosa s’omplen de flors, de vestits elegants i cotxes de luxe. Potser és injust no dir ni una paraula de San Gimignano o de Volterra (torres altíssimes una, i muralles medievals l’altra), però l’espai és el que hi ha. Només recordar el que diu, de San Gimignano, Josep Pla: “Aquesta plaça, amb les set torres que fan guàrdia i els trossos d’arquitectura, presenta l’espectacle més acabat i suggestiu d’una vila italiana de l’edat mitjana”. 

Siena és, com recorda Pla, “una ciutat insòlita, extraordinària... al meu entendre, és la ciutat europea sobre la qual l’empremta medieval ha deixat una impressió més profunda”. Tota ella respira elevació, essiena. La torre del Mangia és un dels elements arquitetònics més icònics de l’skyline de la ciutat. piritualitat, devoció i, sobretot, poder. Hi ha un color amb el seu nom, un color terrós, suau i aigualit, que impregna cada carrer i plaça de la ciutat. És com si el gran constructor, fos qui fos, decidís una mena de tintura monocroma per tota ella. Però també amaga, Siena, una història tèrbola. Segons Pla, la defenestració, en aquest cas literal, prové d’aquesta meravellosa ciutat: “les defenestrazioni, l’eliminació violenta dels administradors de la ciutat per les finestres del comú”. 

Per tal d’admirar-la en tota la seva immensitat històrica i artística en tindríem prou amb la descripció d’en Pla. Només val a afegir que la catedral, gòtica però alegre, és potser més bella que la de Florència i gairebé tant com la de Pisa. Els mosaics del terra, l’extraordinària biblioteca Piccolomini, el púlpit de Pisano i tantes i tantes obres de primeríssima magnitud la posen al capdavant de la bellesa de la Toscana, que ja és dir. 

Deixem per al final Lucca i Pisa, les dues ciutats, potser, més universitàries de la ruta. A Pisa, després de visitar el Campo dei Miraccoli, amb el Duomo, el camposanto, el battisterio i, sobretot, la torre inclinada, vam tenir l’oportunitat de descobrir una ciutat amable, amb una presència raonable de turistes, amb llocs, com el mercat, on encara es nota l’ambient local i, a més, vàrem tenir la sort de passejar en un jornada –que aquí diríem d’entrega d’orles– però que a la vella Itàlia és l’entrega de la “làurea”, la corona de llorer que certifica la seva condició de dottore. Amics cantant coples divertides i sarcàstiques als nous llicenciats; pares orgullosos compartint taula amb uns fills que no es treien el llorer de cap de les maneres i que es deixaven fotografiar pel turista intrús amb un somriure de satisfacció. Lucca, envoltada per una fortificació del segle XVIII i travessada per un canal, és també una ciutat singular. Se li nota l’aire universitari, la presència de joves d’arreu que passegen en bicicleta pels seus carrers tranquils, malgrat la inevitable invasió dels turistes. 

I així, deu dies després d’haver iniciat el viatge, tot fent nit en hotels urbans que permeten recórrer les ciutats amb tranquil·litat, enfilem de nou l’autopista de tornada a Lleida. Anys hauran de passar per treure de la nostra memòria l’extraordinari impacte de la bellesa d’aquest país. Com diu Pla: “Tornant d’Itàlia –Grècia a part–, tots els països d’Europa semblen una mica mancats.”