Salvador Brotons: “La música hauria d'ensenyar-se al mateix nivell que les matemàtiques”

Es podria dir que Salvador Brotons va néixer al compàs de la música. No resulta estrany, per tant, que s’hagi convertit en un dels compositors i directors d’orquestra catalans més reconeguts del país, a la vegada que triomfa des de fa dècades al capdavant de formacions internacionals com la nord-americana Orquestra de Vancouver. Enguany és el padrí del Festival de Pasqua de Cervera i, per a l’ocasió, ha creat una obra que en festeja la Capitalitat de la Cultura Catalana. Aquest poema simfònic per a cobla i percussió porta per títol Va aprendre flauta al costat del pare, un instrument que ja havia tocat l’avi i del qual també han estat virtuoses la germana i l’esposa. Amb aquest entorn resulta lògic que Salvador Brotons es tragués el títol superior de flauta al Conservatori de Música de Barcelona i es convertís en primer flauta de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu i de l’Orquestra Ciutat de Barcelona. També va obtenir els títols de composició i director d’orquestra i és, en aquest camp, en el qual ha excel·lit més. A punt de complir els 60 anys, s’ha convertit en tot un referent en el panorama musical del país. En aquest sentit, enguany succeeix el també compositor i director d’orquestra Antoni Ros-Marbà, com a padrí del Festival de Pasqua de Cervera, que acaba avui. Amb ell parlem de la composició que ha estrenat per a l’ocasió,

660 anys

, així com de la seva tasca al capdavant de formacions com la Banda Municipal de Barcelona o l’Orquestra de Vancouver (Washington).

En què s’ha inspirat per compondre

, creat per al Festival de Pasqua de Cervera.

Diria que és una obra totalment cerverina. He creat una peça aprofitant que enguany es commemoren els 660 anys que a Cervera es va celebrar la primera reunió en què es va institucionalitzar la Generalitat i es va nomenar el primer president, Berenguer de Cruïlles. A més, a la ciutat hi ha el

Monument a la recuperació de la Generalitat de Catalunya

, de Josep Maria Subirachs. Tot això m’ha servit d’inspiració per a compondre una obra per a cobla, ampliada a una tercera trompeta, a més de timbales i un percussionista, que sempre dóna més profunditat a la cobla.

Una obra descriptiva.

Totalment. És una obra descriptiva del que han estat aquests 660 anys de la Generalitat posant de manifest els tres poders que en un primer moment s’hi exercien: l’eclesiàstic (amb un fragment del

Llibre vermell de Montserrat

), el braç militar i el popular. Això és barreja amb un desenvolupament a través del qual he volgut expressar les batalles que ha hagut de lluitar al llarg de la història i els problemes, inclosos els temps de suspensió. També he intentat plasmar que, malgrat tot, sempre ha mantingut el fervor interior de continuar lluitant per la supervivència del nostre poble. Acabo d’una manera eufòrica.

Per què va acceptar ser padrí del certamen?

La proposta em va fer sentir molt honrat, perquè crec que el festival vetlla molt per la nostra música. Tendim a fer coses extraordinàries, però no pensem en els propis valors. D’aquí que opini que és molt de lloar que el Festival vetlli per la gent de casa i es concentri en la música catalana.

Aquest seria el principal punt fort del festival?

Sí, però en té molts més. També mira tant pels nostres joves talents com pels compositors històrics que han caigut en l’oblit. A vegades no recordem que és vital que un país conegui la seva història. A més, acostuma a convidar molt bons intèrprets i solistes.

Són necessaris aquests tipus de festivals per apropar més la música al gran públic, més enllà dels experts o els melòmans?

I tant! Més que mai! A vegades els compositors i intèrprets, només pel fet de ser d’aquí, estem bastant oblidats. Em refereixo que molta gent pensa: “és local, no deu ser gran cosa”. En canvi, qualsevol que vingui de fora i tingui una mica de renom, sempre passa al davant. Hem de pensar que aquí també hi ha molt talent. Per descomptat, som un país normal, no som excepcionals, però sí que cada país hauria de conèixer la història de la seva música i els seus compositors.

S’hauria d’ensenyar més música a les escoles?

Per descomptat. La música hauria de ser tan important com les matemàtiques, l’aritmètica o la gimnàstica. En època dels grecs, tot estava relacionat i, per tenir una formació complerta, una persona havia d’exercitar el cos amb la gimnàstica, la ment amb les matemàtiques i l’ànima es relacionava amb la música. Això era fantàstic.

Vostè és professor de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). Amb quin nivell arriben els alumnes?

Estic a punt de complir 60 anys i, per tant, ja tinc molta història. Això em permet assegurar que l’educació musical millora. I és quelcom que em fa sentir molt satisfet. M’adono que entre els alumnes que venen a l’ESMUC han incrementat l’afició, les ganes d’aprendre i el rigor, però també el nivell dels professors.

És comparable a altres països?

Estem lluny d’estar al nivell de països de gran tradició musical com ara Alemanya, els EUA o Rússia, on fa molts anys que hi treballen, però anem millorant. Ens hi acostem i m’atreviria a dir que, en alguns aspectes, fins i tot els superem.

En què els superem?

En els instruments de vent metall el nivell és bastant bo i en els de percussió, també. En els de vent, sovint prefereixo un vent d’aquí que un dels EUA o Alemanya. Només cal mirar que hi ha molts instrumentistes catalans que treballen a l’estranger. Això vol dir que hi ha hagut una escola força bona. Sense anar més lluny, el Conservatori de Lleida fa una gran tasca per crear bons músics.

Ha estat durant 11 anys al capdavant de la Banda Municipal de Música de Barcelona i ara en serà el principal director convidat. Quin balanç fa d’aquesta etapa?

Molt positiu, perquè entre les fites que hem aconseguit destaquen aspectes com ara que la Banda entrés a l’Auditori a fer concerts regularment, hem cobert places vacants i hem augmentat considerablement l’audiència als concerts. Emplenem la sala 1 i havíem començat només amb la sala 2. I el que és més important, el públic surt entusiasmat.

Dirigeix l’Orquestra de Vancouver (Washington) des de fa més de 30 anys. Es treballa diferent a Europa que als EUA?

Sí i no. Per una banda, es treballa igual perquè tot és fer música i tots són músics i els has de tractar com cal, has de posar les energies i aplicar les mateixes tàctiques per obtenir resultats. La diferència és que allà les orquestres solen ser autosubvencionades, és a dir, el públic acostuma a ser el patrocinador de les orquestres que va a escoltar. Hi ha molt patrocini. Per tant, el director té un altre rol. Ha de ser més actiu, després d’un concert ha de cuidar molt l’audiència, que tothom se senti content, perquè és aquesta gent la que es preocupa que l’activitat econòmica funcioni.

Amb quin model se sent més còmode?

Em sento molt bé amb l’americà. Fa 35 anys que porto l’Orquestra de Vancouver, tot i que és a temps parcial. A les orquestres americanes, si no agrades al públic et destitueixen, i és un mètode amb el qual em sento molt còmode. Allà tinc un públic fidel i m’entusiasma que sigui la mateixa gent que ve al concert la que et dóna suport.

Què intenta transmetre com a director?

És molt important l’aspecte visual. Intento entendre la partitura i reproduir el que el compositor ha volgut expressar, comunicar-ho als músics i després al públic. És important tenir clara l’obra i el seu missatge, i transmetre-ho. És un viatge que has d’experimentar dirigint.

Ve d’una família de músics. L’ha marcat a l’hora de dedicar-s’hi?

I tant! Tota la vida he viscut un ambient familiar amb música. Hem escoltat música plegats, ja fos a casa o al cotxe o on fóssim. El meu pare va ser cabdal en aquest camí i de petitet ja em solucionava qualsevol dubte que pogués tenir.