Clara Viñals: “Si és bona, una cançó curta és com una petita joia capaç de condensar-ho tot”

Renaldo i Clara acaben de publicar ‘L’amor fa calor’, la seua sisena referència discogràfica, amb Primavera Labels. Després de dotze anys als escenaris ja ningú no s’atreveix a dir que són una jove promesa ni a la Clara Viñals, ‘alma mater’ de la banda, tampoc ningú no li pregunta pel Renaldo. Amb una carrera feta sense presses, marcada pels tempos de la inspiració, Renaldo i Clara s’ha convertit per mèrits propis en una de les bandes més solvents del panorama lleidatà. Parlem amb ella de música, de lletres i d’escenes.

L’amor fa calor

és la seua sisena referència discogràfica. S’ho imaginava quan va començar?

Sí i no. Per una banda sabia que faria música perquè era el que més m’agradava i em seria molt estrany imaginar-me la vida sense compondre ni escriure cançons. Per una altra és cert que no vaig projectar mai treure tres discos ni tres singles en aquest temps. Res de la nostra carrera ha estat planificat més enllà de fer el que ens agrada i gaudir-ho en cada moment.

Han evolucionat cap a sonoritats molt més contemporànies, incorporant tocs electrònics.

Sempre ens hem considerat una banda de pop. En aquest disc potser és més evident, sobretot també perquè hem incorporat un bateria i els directes són elèctrics. Temps enrere ens havien etiquetat com a banda de folk. Això era més perquè els directes eren acústics, no teníem bateria i en algunes cançons l’Hugo tocava el violí. No és que ens molestés, senzillament que si ens ho preguntes a nosaltres et direm que fem pop i el darrer disc ja no es presta a equívocs.

Sota aquest paraigua no podem dir que hi hagi una escena molt potent a ponent. Temps enrere es lamentava en una entrevista que això era un desert.

Durant molts anys ens hem sentit molt sols. La poca gent que organitza coses i el públic ens ha donat sempre molt suport, però quan formes part d’una escena més potent estic segura que tot va creixent de manera exponencial. Els grups comparteixen músics i contactes a fora, la gent s’anima i li és més fàcil sortir, es consolida un circuit i l’escena creix. Els darrers anys sembla que hi ha una mica de moviment, això és bo. Això a la llarga també ajudarà a trencar prejudicis aquí i allà.

L’accent lleidatà és un dels valors que més ha cridat l’atenció a la premsa de fora.

Des del començament que s’ha remarcat com un fet identitari de la banda. Suposo que hi té a veure el fet que des de Lleida no exportem gaire música i no hi estan acostumats. A mi no m’agradaria sonar igual que un altre grup, com més diferent sigui cada músic, millor.

Una característica és la durada de les cançons, mai no passen dels tres minuts.

Del grup sóc la que sempre estic retallant els temes. Si és bona, una cançó curta és com una petita joia capaç condensar-ho tot.

Pel que fa a les lletres sí que ha anat introduint temes i plantejaments nous.

Aquesta és una de les coses bones del pas del temps. Quan començava a fer cançons no pensava en com ho feia. No hi havia una reflexió, sortien i no sabia com ni per què. Amb els anys he començat a ser més conscient del procés i a plantejar-me fer cançons sobre temes que al començament mai no hauria tractat, fos perquè no se m’acudien o perquè no m’hi atrevia. A la cançó

Una vegada

parlo de la gent que no és de Lleida i per fer-se la simpàtica et diu Clare i fa totes les paraules amb les es tancades. Fa deu anys hauria estat impensable una cançó pop sobre això.

El disc és en diferents formats físics i gratuït a les xarxes, com viviu la relació amb les plataformes?

Està tot pensat per ser-hi, és molt difícil resistir-s’hi. Ara és la manera de donar-se a conèixer i els programadors també tenen en compte quanta gent t’escolta. La gent gaudeix de la música sense pagar, les plataformes guanyen molts diners i els autors no en veiem un duro.