Espartac Peran: “No vull que ningú es compadeixi de mi, les ferides ja venen llepades de casa”

Estem acostumats a veure el periodista mataroní Espartac Peran a la Televisió de Catalunya en un format més distès: presentant magazins com ‘Els Matins’ o ‘Divendres’ i programes especials com ‘La Marató’, ‘La Cavalcada de Reis’ o ‘Les campanades de Cap d’Any’. Ara s’estrena al sector editorial amb ‘Tres desitjos abans de morir’ (Columna), una mirada periodística sobre el dol i la vida a partir de les seues experiències més personals. Un llibre honest i planer que ens convida a prendre consciència de l’única certesa de la vida: la mort.

Per què un llibre sobre la mort? Des de sempre que m’ha interessat i l’he observat. La mort i tot el que l’envolta: com la gent dona el condol, com es mou i com plora i els rituals que l’acompanyen. Els que mantenim i els que hem canviat. Hi reflexiono des del patiment i alhora tenia clar que no volia inspirar pena a ningú. No vull que ningú es compadeixi de mi, les ferides ja venen llepades de casa. Volia tocar la pera i sacsejar, sobretot que la gent es preguntés d’una vegada per totes per què han convertit la mort en un tabú.

Per què creu que passa? Interessa que siguem feliços i no ens preguntem gaire res sobre el tema. S’ha imposat la idea que s’ha de treballar per a la felicitat i evitar qualsevol tema que sigui incòmode. Jo reivindico que ser-ne conscient, de la mort, fa que ens prenguem amb molta més il·lusió i energia les petites coses de la vida. Però la veritat és que la ignorem fins al punt que n’hem delegat la gestió: als hospitals, a la funerària, a l’església.

Ho fem per comoditat o per legalitat? Tu no pots enterrar un parent on vulguis, però pots morir a casa envoltat de la teva gent i que sigui la teua família qui s’encarregui de tot. També hem de tenir dret a poder organitzar comiats sense passar per una església. Parlo d’espais públics i gratuïts on fer un acte civil.

Ara sembla que es vulgui trencar amb part dels rituals heretats del catolicisme sense tenir clara una alternativa, acceptant-ho com uns tràmits asèptics. Els que van més perduts són els que incineren. El cementiri el veuen com una cosa passada de moda però tampoc saben què fer-ne, de les cendres. Les tenen a casa i els incomoden, aleshores les tiren a molts llocs i després s’adonen que no tenen un espai de referència on recordar l’ésser estimat. El problema és aquest, la majoria no sabem què fer. Hi ha alguna autenticitat puntual (Pilarín Bayés va pintar la caixa del seu marit), però és minoritària.

Ja que hem de morir, decidim com volem fer-ho. Per què no pensem en la mort mentre estem bé? Com volem ser enterrats? Si ens trobem malament, com volem que els nostres ho resolguin? Com s’ha de gestionar el nostre patiment i la mort quan ja no siguem capaços de decidir-ho per nosaltres mateixos? Només un 2% dels catalans ha fet les voluntats anticipades. És un escàndol.

Les ha fetes? Ho tinc pendent. No ho he fet perquè estic fent ruta per Catalunya amb el llibre i, encara que sembla que sigui l’expert de la mort, quan hi penso també em fa respecte. Estic en un moment ple de vida, tinc dos fills petits, i si em fas entrar molt en aquest tema (que demà em puc morir) em desfaig.

Té canalla petita, com tracta el tema amb ells? Amb naturalitat i respecte. No és una bona idea explicar-los coses que ni nosaltres mateixos no ens creiem i per a les quals, si ens fan preguntes compromeses, no tenim respostes solvents. Si els dius que ha marxat et preguntaran a on.

Al cel, aquesta és la resposta tradicional. Jo jugo a imaginar que és una estrella. Als meus fills els dic que parlo amb la lluna. Però els explico que ho faig des de la imaginació. Si volem jugar a creure que el padrí és aquella estrella, és una bona idea.