Elogi de la simplicitat
Aquest cap de setmana he dit adéu a l’estiu. Ho he fet en veure una fulla de plataner seca que flotava entre les onades d’una platja de Barcelona mentre un cel rogent –pluja o vent– ens avançava l’arribada d’una tempesta que posaria el punt final a la xafogor estiuenca.
Acomiado l’estiu obrint el nou llibre de l’escriptor i crític teatral del diari
El
País
, Marcos Ordóñez, titulat
Una cierta edad
(Ed. Anagrama). Cinc anys de vida es resumeixen en un dietari que ens obre una finestra al pensament, la vida i la saviesa d’un humanista que esquiva la pompositat i l’arrogància a tota costa. Una paraula, lleugeresa, resumiria l’esperit d’un llibre on pàgina a pàgina, entrada rere entrada, Ordóñez fa un elogi de la simplicitat. De la literatura i del teatre que busca la veritat sense forçar l’artificiositat. De l’art que sap connectar amb l’espectador a través de la veritat sense màscares.
Llegeixo l’última pàgina d’aquest dietari en l’últim dia abans de marxar a Nova York i no puc parar de pensar amb el concepte de la senzillesa de la qual parla Marcos Ordóñez. De camí a l’aeroport faig una nota mental dels escriptors i artistes que més m’agraden i puc trobar un mateix comú denominador: la recerca de la veritat a través de la simplicitat. Odio l’arquitectura del barroc però m’emociona l’ús del ciment i les formes geomètriques de l’arquitectura de Sert, Kahn o Breuer. M’agrada la música de Bach i l’aventura repetitiva de les composicions d’Steve Reich o John Adams. M’avorreix la pintura del segle XVIII però m’agrada perdre’m entre els traços transparents, moltes vegades dibuixats a llapis, d’Agnes Martín. Les escenes lluminoses de Watteau em deixen completament indiferent però les pintures monocromàtiques d’Ellsworth Kelley m’atrapen sense poder fer res per resistir el seu poder d’atracció.
M’emociona la capacitat de trobar la veritat en el dia a dia que tenia Cartier-Bresson. El fotògraf sabia explicar grans moments històrics a través d’un gest d’un dels protagonistes que enquadrava amb el cervell i sabia capturar l’essència dels personatges que fotografiava centrant-se en un petit detall que a molts de nosaltres ens passaria totalment desapercebut.
Buscar la senzillesa en l’escriptura, en l’art i en la vida. Acumular menys coses. Viure amb el mínim per ser feliç. Evitar l’acumulació d’objectes, de roba però també de memòries que fereixen. Caminar per la vida de puntetes talment una ballarina a punt de saltar a l’aire en un escenari. Saber explicar i defensar una idea sense esforç. Buscar la simplicitat, el menys és més, que defensava Mies Van der Rohe. Saber menjar una llavor d’una magrana i acabar amb l’estómac ple com diu Charles Aznavour a la pel·lícula
Ararat
. Saber gaudir de les petites coses. Aquesta seria una gran victòria.
