El retorn dels 80
Una nevada primerenca ha donat el tret de sortida al Nadal a l’illa de Manhattan. Al meu barri, a
Washington
Heights, el petit parc situat davant d’un McDonald’s llueix engalanat amb uns llums que, quan s’apaguen al començar el dia, mostren les conseqüències del retorn de l’heroïna a la ciutat. Dia a dia sembla que la segona dècada del segle XXI vulgui assemblar-se als anys 80. Una època d’excessos i plena d’incerteses polítiques que sembla ressuscitar en cada primera plana que llegeixo del
New York Times
. En el cor de la quadrícula de Manhattan, al carrer 47, una obra de teatre fa dialogar el nostre present amb aquests anys que donàvem per superats. A
Inheritance
, un text colossal escrit per Matthew Lopez i que s’allarga més de set hores, es posa en escena les frustracions i els èxits, l’amor i el desamor d’un grup d’amics que no ha acabat de superar la victòria de Donald Trump. Passat i present, l’ombra allargada i silenciosa de la sida i dels seus fantasmes, fa humitejar els ulls dels espectadors que omplen el teatre cada dia, talment ho va fer a Londres quan es va estrenar fa uns mesos. M’era impossible no pensar en la història d’amor que ens narra
Inheritance
en veure al renovat MoMA la instal·lació
Perfect Lovers
de l’artista Félix González-Torres. En plena crisis de la sida, amb un amant mort i amb la daga d’Azrael a tocar, González-Torres va voler simbolitzar, en dos rellotges de paret accionats amb piles, la impossibilitat i la por d’estimar a finals dels anys 80. La vida, com la bateria que fa accionar les manetes dels rellotges, acabarà dessincronitzant una història d’amor amb data de caducitat.
La fascinació per aquesta dècada no acaba aquí. Al Museu d’Art del Bronx, una retrospectiva del fotògraf Alvin Baltrop ens mostra la vida gai a Nova York quan els molls de la ciutat es convertien en un dels pocs llocs segurs on poder expressar-se (i per què no dir-ho, per practicar sexe també). La lent de Baltrop, un
peeping tom
pròxim que coneixia els subjectes que fotografiava, transita entre un eros i un tànatos que ens fan presagiar quelcom tràgic. Casualitats de la vida, aquest viatge pels anys 80 agafa un to personal quan, un cop al cap amb una porta, m’obliga a fer una visita d’emergència a un hospital del West Village que va jugar un paper molt important durant aquesta dècada. El St. Vincent (que és com es deia abans de ser venut) va ser l’hospital de referència durant els anys negres de l’epidèmia. Rodejat de parets blanques, és impossible no tancar els ulls i intentar escoltar les veus dels protagonistes d’
, de no sentir la pulsió poètica de Torres-González o de no creuar una mirada furtiva amb un dels habitants dels molls abandonats de Manhattan que fotografiava Baltrop. Totes elles figures oblidades d’una època no tan llunyana però que mereixen ser escoltades i reivindicades.
