L?OFICI QUE MÉS M?AGRADA
Belfast
Dues setmanes després, torno a ocupar una butaca d’un cinema, esperant que la màgia de la llum, la llanterna màgica, de la qual parlava Bergman en les seves memòries, torni a representar-se davant meu. Fa quinze dies, una pel·lícula, West Side Story, era la protagonista d’aquesta pàgina. En ella parlava de la lluita entre els Jets i els Sharks.
En els clans dels irlandesos i dels porto-riquenys, que lluitaven pel control d’un barri que deixaria de ser seu per una especulació immobiliària que posaria sobre el mapa una nova divisió molt més poderosa que la nacional: la de la lluita de classes.
Quelcom similar succeeix en la producció que he escollit en una tarda de dissabte gèlida, on la majoria dels meus amics han organitzat festes per veure la final del Benidorm Fest. Des que vaig veure el tràiler de Belfast, l’última pel·lícula dirigida per Kenneth Branagh, tenia la necessitat d’endinsar-me en la vida d’una família de Belfast interpretada per Jude Hill, Lewis McAskie, Caitriona Balfe, Jamie Dornan i Judi Dench.
L’acció d’aquest film, exquisidament rodat en blanc i negre, i amb un estil cinematogràfic que em recorda els nòrdics Dreyer i Bergman i el francès Truffaut, s’inicia en un agost del 1969 en un carrer de Belfast que veuria com el seu plàcid dia a dia seria bombardejat per l’esclat d’un dels episodis de l’anomenat conflicte dels Troubles. És a dir, el de la ferotge lluita entre protestants i catòlics; entre unionistes i independentistes.
La bellesa d’aquesta pel·lícula radica en els trossos de vida que sap capturar la càmera de Branagh i en la mirada d’un noi de nou anys, en Buddy, que contempla amb innocència una realitat externa i familiar extremadament dura.
El director irlandès no ha amagat, en les entrevistes que he pogut llegir, que el guió (escrit durant vuit setmanes en plena pandèmia) presenta molts elements autobiogràfics. Malgrat el dolor i la brutalitat d’un present rodat majoritàriament sense color, s’amaga la bellesa.
Es preserva la veritat més íntima d’un creador que mira enrere sense jutjar.
En aquest sentit, no és gens gratuït que el western de John Ford El Hombre Que Mató a Liberty Valance es projecti en un cinema de Belfast.
En un film que posava en escena una gran dicotomia: la lluita entre la força bruta o l’esperit de les lleis. Entre la llei del més fort contra el que sap interpretar l’entramat legal que ens obre les portes a la civilització.
Observant com mira la vida en Buddy, no he deixat de pensar en un altre nen que m’ha acompanyat durant les nits d’aquest mes de gener.
En concret en la vida de Shuggie Bain, sorgida de la imaginació d’un escriptor, en Douglas Stuart que ha sabut emocionar milers de lectors amb la seva primera novel·la. Belfast també m’ha fet revisitar l’assaig novel·lat No Diguis Res, que durant bona part del 2021 em va fer entendre el conflicte civil que es posa en escena en una pel·lícula que s’ha d’anar a veure als cinemes.