Bretxes a l'escola
Ha finalitzat un curs escolar d’una manera ben estranya. De cop i volta, les classes havien de ser a distància, però sense recursos. De fet, el departament d’Educació va detectar que hi havia a Catalunya 55.000 famílies sense ordinador o sense connexió a internet a casa, i que això dificultava que els estudiants poguessin seguir el curs. Hi ha hagut iniciatives lloables, com la de
Mataró sense fils
, per exemple, que consisteix a cedir les dades sobrants de les xarxes domèstiques perquè aquells que no en tinguin les utilitzin. La bretxa digital ha representat que les desigualtats es vegin afavorides, això no és nou. Però més enllà de tenir o no tenir connexió a internet i un ordinador, s’ha fet també palesa la manca d’experiència i de recursos per a l’ensenyament a distància, una fórmula que no és nova. Quan fa anys no hi havia internet, o, si n’hi havia, era minoritari, es va crear l’ensenyament superior a distància per a garantir, entre altres objectius, la igualtat d’oportunitats. L’accés a la universitat per a aquelles persones residents en nuclis de població allunyats dels centres educatius representava una despesa molt important i no assumible en molts casos, i calia pensar en una metodologia adequada. Es va establir que les unitats didàctiques s’enviaven per correu postal sense cost per als alumnes, i que s’emetrien els continguts a través de la televisió i, sobretot, de la ràdio, el mitjà més democràtic i versàtil que s’ha creat fins ara. També, i principalment, es va establir una metodologia d’aprenentatge que posava l’alumne en el centre, i requeria que desenvolupés les capacitats de disciplina, autocontrol i autonomia. Aquesta nova etapa que hem viscut, i que, segons apunten, es podria repetir en algun altre moment, ha fet palès que el nostre professorat està format per a la docència presencial. I que l’ensenyament a distància, a banda de la bretxa digital, ha de mantenir l’estudiant en el centre, però no sempre se li pot demanar que pugui desenvolupar prou autonomia, ni disciplina, perquè són nenes i nens. Els pares han hagut de suplir en molts casos el suport formatiu.
Seria hipòcrita felicitar tot el professorat, i seria injust no felicitar aquells que han fet un gran esforç perquè cap alumne quedés enrere. Més enllà dels reconeixements, hi ha el problema d’aquells que no han fet cap esforç, perquè no han volgut o perquè no han pogut. Perquè no sabien com fer-ho, o perquè han decidit que no els tocava fer-ho. Des de casa he sentit pares, veïns, mirant d’explicar mates o anglès als fills. Encara rai si podien fer-ho. I és que, si això de l’ensenyament a distància ha vingut per no marxar, valdria la pena que el professor estigués format per fer-ho, perquè d’altra manera la bretxa serà més gran.
