Els primers pagesos

Talment uns forenses de la història, els arqueòlegs aconsegueixen fer parlar els ossos, les pedres, el carbó i qualsevol resta que aparegui enterrada sota terra. A través de l’estudi minuciós dels diferents assentaments repartits per la plana de Lleida podem aproximar-nos al dia a dia dels nostres avantpassats de l’edat del bronze.

Al llibre

Sàpiens, una breu història de la humanitat

, l’israelià Yuval Harari comparteix una teoria inquietant: no és la humanitat qui va aprendre a dominar la natura a través de l’agricultura, és el blat, que va aconseguir conquerir el món aconseguint que els humans el cultivessin i perdessin la seua llibertat per assegurar-ne les collites. La decisió de deixar de ser caçadors i recol·lectors per esdevenir

agricultors i ramaders

va suposar una pèrdua de qualitat de vida –s’havia de treballar molt més que abans– i una reducció en la diversitat alimentària –el cereal va passar a ser el producte principal–. El poble de Minferri, al terme de Juneda, és l’assentament més antic que s’ha trobat a la plana de Lleida. Aquests són els primers que decideixen construir cases, conrear camps i tenir animals domèstics per menjar. L’origen d’aquest canvi que es va produir arreu del que ara és Europa es troba en pobles situats a la zona del Pròxim Orient. Altres cultures d’arreu del planeta, més o menys a la mateixa època, van prendre la mateixa decisió i van renunciar al nomadisme.

El professor de la UdL Joan López explica que en la reconstrucció de la vida a la plana occidental catalana queda per resoldre el pas entre l’edat del bronze i la del ferro: entre els assentaments com el de

Genó

, a Aitona, situat en un petit turó a la vora del riu Segre i amb una estructura protourbana de vila closa amb una vintena de cases, i els

Vilars

d’Arbeca, que ja és un poble fortificat i amb un urbanisme i una estructura social més complexes. Entre els anys 1000 i 800 abans de Crist hi ha un buit. “Ens falta trobar restes d’aquesta època per mirar de comprendre què passa entre una societat i l’altra. No tenim res d’aquell període, cap dada que ens permeti fer hipòtesis. Si les poblacions del bronze eren petites, autònomes i equilibrades demogràficament, amb l’edat del ferro apareixen estructures jerarquitzades. Hi ha pobles més importants que altres i es van teixint les relacions socials que es converteixen en la base d’un protoestat. És quan apareixen els ilergetes, els poblats ibers que habitaven el que ara coneixem com la plana de Lleida.

Qualsevol cosa és susceptible de ser estudiada, per això la imatge de l’arqueòleg amb un raspall de dents espolsant curosament la terra està basada en fets reals. “Temps enrere hi havia qui només estudiava les pedres i les ceràmiques, però ja fa molt temps que l’arqueologia treballa amb equips multidisciplinaris per poder treure informació de tot allò que abans es menystenia.” La professora de la UdL Natàlia Alonso sap de què parla. Ella ja va començar a estudiar les llavors al poblat dels Vilars a finals dels vuitanta. Des d’aleshores ha trobat i analitzat milers de restes de llavors de fruita, gra i lleguminoses carbonitzades. “Aquest tipus de matèria que en condicions normals senzillament desapareixeria, es conserva gràcies al fet d’haver estat en contacte amb el foc i haver-se carbonitzat.” Quan van començar a dominar aquesta font d’energia i a utilitzar-la de forma recurrent per escalfar-se, treballar o cuinar, la quantitat de matèria orgànica que hi entra en contacte i sobreviu al pas del temps es multiplica de manera substancial. “Amb el carboni 14 podem datar-la, i amb estudis d’ADN podem veure a quines espècies correspon”, explica Alonso, “a través d’aquestes restes anem descobrint quin tipus de productes formaven part de la seua dieta”.

Els pobles que habitaven la plana occidental catalana entre el tercer i el primer mil·lenni abans de Crist, el que ara entenem a grans trets com la plana de Lleida, comencen a viure en pobles formats per diferents granges autònomes i alhora situades a prop unes de les altres. “El poblat de Minferri, situat al terme municipal de Juneda, és el paradigma d’aquest tipus d’assentament”, diu el professor Joan López. “Situat en una zona una mica elevada, el poblat està format per un espai comunitari central on hi ha les sitges, que es feien servir per emmagatzemar productes alimentaris i després per enterrar-hi gent.” Cal tenir en compte que el pas de la vida caçadora i recol·lectora a l’agricultura és lent si l’analitzem amb els paràmetres actuals però molt ràpid si ho comparem amb els de la prehistòria. “Es calcula que és un procés que dura uns dos mil anys i que passa per diferents fases. El primer que es produeix és l’emmagatzematge dels productes recol·lectats, una activitat que implica una certa consciència de propietat. Això fa que les societats no puguin marxar gaire lluny dels llocs on guarden el menjar. La decisió de cultivar cereals i, per tant, produir el propi menjar és posterior.”

Minferri és un poblat obert i dispers, una decisió urbanística que implica una vida senzilla i gens conflictiva. “En aquella època ja dominen la producció de bronze i construeixen les cases amb fusta, entramats de canyes i terra”, diu Alonso, “ja fa temps que conviuen amb animals domesticats com el gos, el porc, les cabres, les ovelles i els bovins”. L’anàlisi de les restes d’ossos, tant de persones com d’animals, també permet saber si menjaven més o menys proteïnes, per això també es pot saber si els animals domesticats rebien alimentació extraordinària o pasturaven als voltants del poblat. “Aquestes dades s’extreuen de comparar-les amb restes de cérvol o porc senglar, per exemple. Si l’alimentació d’un cérvol que viu en llibertat és la mateixa que la d’un boví, implica que les vaques les tenien pasturant pels voltants del poblat sense preocupar-se d’alimentar-les de manera extraordinària.” Si bé a Minferri no hi ha restes de cavalls, a la mateixa època ja hi ha pobles que sí que en tenen. Eren d’una espècie que ja està extingida, més petits que els que coneixem avui en dia. “En general l’aportació de proteïna d’origen animal no ha canviat gaire des d’aleshores, la majoria d’animals que ens mengem avui dia ja formaven part de la dieta dels nostres avantpassats.”

En aquella època, al voltant del tercer i segon mil·lenni abans de Crist, la carn era una aportació important a l’alimentació, que tenia com a base el cereal. “En general se’n cultivaven diferents tipus, a partir dels quals s’obtenien diversos productes en funció del trencat que s’obtenia amb la mòlta. El blat tou es pot moldre fins a aconseguir farina molt fina, per exemple, però el dur es trencava en trossos més grossos. Segons el producte resultant, el cereal es podia bullir, se’n feia pastes per coure, es produïa pa o es mesclava en plats que podríem considerar estofats”. A nivell de salut també eren comunitats força estables i ben alimentades: “Hem trobat restes de dones bastant altes, fins i tot pels estàndards actuals, i diversos cadàvers de gent que va morir amb més de seixanta anys, molt per sobre de l’esperança de vida de l’època.”

La mobilitat d’aquests pobles era limitada, però el contacte amb cultures veïnes i properes se suposa que no era estrany. De fet és imprescindible per a l’expansió de tècniques com l’agricultura o el bronze. En un moment determinat, el model dispers de Minferri dóna pas a una estructura preurbana de vila tancada. Genó, el poblat del Baix Segre situat sobre un turó a la vora del riu, és el paradigma d’aquestes primeres concentracions de població. “Aquests poblats són molt importants perquè suposen un pas endavant en la planificació, aquí hi ha un grup de gent que decideix establir-se en un punt concret i construeix una estructura tancada”, raona López. “Construeixen un mur ovalat amb una obertura i per la part interior planifiquen una vintena de cases separades entre elles per parets mitgeres. Al mig hi ha un espai obert on guarden el bestiar i la vila es pot tancar. Mentre aquests pobles comencen a construir amb pedra, els que viuen a la costa encara trigaran sis segles a començar a utilitzar-la per fer-se les cases. De fet, fins que no arriben els primers grecs a Empúries no s’introduirà la pedra per fer cases. Aquí, per contra, van força més avançats.” Aquestes petites viles, a les quals es calcula que podien viure un centenar de persones, quan rebien pressió demogràfica no creixien fora del mur perimetral ni dividien les cases per fer-ne més. “No podem saber exactament amb quin criteri s’anaven aixecant nous assentaments, però el fet que tots siguin més o menys de la mateixa mida i que es vagin multiplicant, sobretot a la riba del Segre ens indica que, com a Minferri, encara ens movem en una societat horitzontal. No hi ha pobles més importants que d’altres ni s’evidencien conflictes entre ells. No s’han detectat mesures de protecció excepcionals, destruccions o enterraments col·lectius que facin intuir problemes de convivència i lideratge.”

Entre aquests assentaments i el dels Vilars, considerat el més representatiu de l’edat del ferro a les Terres de Lleida, “tenim un buit de dos o tres-cents anys en els quals no sabem per què experimenten canvis substancials en l’organització urbanística i social”, explica Joan López. El poblat d’Arbeca, juntament amb altres situats a Tornabous, Guissona o l’Albi, ens demostren que a partir del 700 aC comença a desenvolupar-se una societat més complexa, jerarquitzada i amb principis d’organització territorial. És el moment dels ibers i a la plana de Lleida apareixen els ilergetes. Aquests, però, ja són d’una altra època.