SEGRE

De Ricard Viñes a la Partida Boixadors

Un segle del Club Tennis Lleida

El més antic de la ciutat 

Club Tennis Lleida, el més antic de la ciutat.RAFA ARINYO

Publicado por

Creado:

Actualizado:

Imagineu-vos per un moment una pista de tenis a la plaça Ricard Viñes. Aquesta imatge que avui en dia és inversemblant va ser real poc després de l’acabament de la Primera Guerra Mundial, fet que d’alguna va marcar el naixement del Club Tennis Lleida, que enguany ha celebrat diversos actes pel centenari (1920-2020) ajornats en el seu moment per la pandèmia. L’entitat, molt elitista en els seus inicis, ha anat evolucionant al ritme que ho ha fet la ciutat de Lleida i avui en dia els seus 3.400 socis pertanyen a tots els sectors professionals i econòmics de la societat lleidatana.

Vista de l'actual Club Tennis Lleida.RAFA ARINYO

Quatre hectàrees de terreny, 14 pistes de terra batuda, tres de greenset, deu de pàdel, camp de futbol, piscina, fitness, un local social on es fan activitats tot l’any i amb unes vistes impressionants a la ciutat de Lleida és el llegat que avui en dia pot oferir el Tennis Lleida, el degà dels clubs esportius de la ciutat. L’any 2020 era el seu centenari, els actes del qual es van haver d’ajornar per la pandèmia i que s’han anat desenvolupant durant el 2023. 

Si anem a buscar els orígens del Tennis Lleida, ens hem de remuntar al 1912 quan diversos enginyers de l’empresa Barcelona Traction Light&power, popularment coneguda com La Canadiense, es trobaven treballant a les terres de Lleida en la construcció de centrals hidroelèctriques al Pirineu i al canal de Seròs. Els enginyers anglesos d’aquestes obres, Pearson, Paterson i Smith, van ser els autèntics promotors del tenis a la ciutat, ja que van demanar una autorització a l’ajuntament per construir una pista en els terrenys, que ara ocupa la popular plaça Ricard Viñes. 

Els anglesos. Els enginyers Paterson i Smith amb Pere Mor i Lluïsa Barberà, promotors del Club.Arxiu Club Tennis Lleida

Els privilegiats professionals britànics que jugaven en aquest espai van convidar diversos prohoms de Lleida a practicar el tenis. Ben aviat, van aprendre a jugar, fins al punt que Julián Mangrané, Rafael Vilalta, Ramon Salvador o Pere Mor es van atrevir a desafiar Paterson, Smith i Person, segons es relata en el llibre de commemoració del centenari, en el qual s’explica que cap al 1919 jugar a tenis, que en un principi era una curiositat, es va convertir en interès, fet que no va passar inadvertit per a les autoritats locals. “Per això, el 1920 es comença a fomentar el Club Tenis Lleida. Davant l’entusiasme dels joves lleidatans, era lògic pensar que alguna cosa s’havia de mobilitzar a la ciutat. I molt aviat van aparèixer intencions i il·lusions pel tenis. Un dels promotors va ser Alfred Perenya, advocat i director del diari local El Ideal, diputat provincial, vicepresident del Centre Excursionista i fundador del Partit Republicà català. Alfred Perenya, a qui se li atribuïa poder i autoritat, tenia la certesa que la joventut i l’esport eren companys inseparables en una societat progressista. D’acord amb les seves conviccions, va encarregar a l’arquitecte municipal Adolfo Florensa que dissenyés una ambiciosa ciutat esportiva”, recull el llibre del centenari. Era el naixement del que coneixem com el Camp d’Esports, propietat de Joventut Republicana i l’origen del Club de Tennis Lleida. 

A poc a poc el tenis es va anar incorporant a la societat lleidatana, però l’any 1925 Joventut Republicana es desfà de la gestió del Camp d’Esports i decideix llogar les instal·lacions. 

Afició. La popularització del tenis ha permès la pràctica a qualsevol edat.RAFA ARINYO

El Club Tenis Lleida ja estava consolidat i la pràctica d’aquest esport s’anava incrementant, de manera que l’única pista que hi havia quedava col·lapsada. I el Tennis Lleida va decidir construir-ne una altra amb un cost de 500 pessetes. Un total de 20 socis van aportar 25 pessetes cadascú per aconseguir aquesta segona pista que es va inaugurar el 7 de setembre de 1929. 

Els esdeveniments històrics d’aquells anys, la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial van condicionar les activitats del club, però malgrat tot aquest no va deixar de créixer. El gran salt del Tennis Lleida es dona amb la presidència de Francesc Porta i la seva junta quan proposen portar el Club a la partida Boixadors. La finca proposada era de família Aunós, que agrupava també un casalot modernista anomenat Villa Jovita. Fins a 65 socis van aportar entre 25.000 i 150.000 pessetes per la compra de la finca. Aquesta operació i la posterior construcció de la nova seu social sens dubte van marcar el futur del club que any rere any anava i continua guanyant socis i molt de prestigi a nivell internacional. “En Francesc Porta volia posar Lleida al mapa, que la ciutat connectés amb la resta de Catalunya perquè pensava que les Terres de Ponent tenien un complex d’inferioritat respecte a la resta de comarques catalanes, que pot ser encara tenim, i entre altres coses volia crear un club de tenis important, de prestigi, volia que fos el millor d’Espanya”, explica José Luis Solans, president actual del Tennis Lleida 

Compra a Boixadors. Relació dels socis que van aportar capital per la compra de Villa Jovita, a la partida de Boixadors.

Present i reptes de futur 

Quan entres al matí a la seu social del Club de Tennis Lleida, la primera imatge que veus és José Luis Solans, president de l’entitat, assegut en un dels sofàs llegint el diari SEGRE. Envoltat d’un entorn que recorda els tradicionals clubs anglesos i amb unes vistes espectaculars a la ciutat, Solans et parla del tenis amb autèntica passió i amb un entusiasme que contagia, malgrat els reptes que són conscients que hauran d’afrontar en un futur proper. 

El president de l’entitat, José Luis Solans, en una de les 14 pistes de terra batuda amb dos socis.RAFA ARINYO

A aquesta hora del matí hi ha diversos jugadors a les pistes i també altres socis al fitnes o a les classes dirigides però els que no falten mai són un grup de veterans que es troben per fer algunes partides de billar. El Josep té 87 anys (jo n’hi feia 75) i porta 55 anys com a soci del Tennis. Aquest veterà explica que es va fer soci a través d’un amic i des de llavors ja no l’ha deixat. Quan “vaig arribar, jugava a tenis, ara potser li dono més al billar, però encara avui amb 87 anys jugo dos cops per setmana a tenis”. 

No hi ha edats. Els més veterans del Tennis Lleida són els més matiners a les pistes.RAFA ARINYO

El Pedro en té 82 (jo n’hi feia uns setanta. Començo a pensar que aquí s’amaga l’elixir antienvelliment) i en porta cinquanta com a soci. Creu que el club ha anat evolucionant i destaca l’ambient familiar i d’amistat que s’hi viu i amb certa nostàlgia afirma que quan es va fer soci “hi havia un ambient molt selecte i gent molt educada, i si tractes amb gent educada l’amistat i el contacte venen seguits”. 

Jugant al billar hi ha dos Joseps més. El més jove porta 30 anys al Tennis i l’altre hi va estar treballant durant 34 anys “i quan em vaig jubilar em van fer soci d’honor”. Ben a prop del billar hi ha la sala del club de lectura i abraçant-ho tot el restaurant i el bar on tres sòcies coincideixen que el millor del club és l’ambient familiar que hi trobes, “les activitats que hi ha per a canalla tot l’any fa puguis pujar amb els nens i saps que jugaran sense cap perill i gaudint de l’aire lliure”. 

Els socis més veterans passen llargues i bones estones a la zona del billar.RAFA ARINYO

La gran activitat del club és a la tarda, però en José Luis Serna de 96 anys ja està voltant per les pistes amb la seva senyora. Aquest jugador quasi centenari juga al tenis dos cops per setmana “i si no pot pel mal temps, va al gimnàs”, explica el president José Luis Solans, per al qual “la història de la ciutat Lleida és també la història del Club de Tennis”. 

José Luis Serna de 96 anys i la seva esposa encara juguen dos cops a la setmana a les pistes del Tennis Lleida.RAFA ARINYO

Si se li comenta que potser el Club de Tennis sempre se l’ha associat al sector més elitista de Lleida, en Solans ho té clar: “El Club de Tennis en els seus inicis era molt elitista, estem parlant dels anys vint del segle passat, però ara això s’ha acabat”, afirma contundent. “El Tennis és avui dia un reflex de la societat lleidatana i en aquesta societat hi ha funcionaris, treballadors, empresaris, autònoms igual que al nostre club. Tot s’ha democratitzat i aquí hi ha socis de tots els sectors i estaments econòmics de la ciutat”. 

La sala de gimnàs i fitnes s’ha quedat petita i en l’actualitat ja s’està construint un altre equipament.RAFA ARINYO

La relació amb els altres grans clubs de la ciutat (Sícoris, Urgell i Club Natació) sempre ha estat entre els objectius de l’actual president i, “he de dir que a hores d’ara és extraordinària i una de les proves de foc va ser durant la covid que ens van tancar, però tots plegats almenys vam poder pressionar perquè es pogués jugar a tenis”. Tenir una relació fluida amb les diverses entitats tant socials com culturals o esportives de Lleida és una de les claus de la política de Solans a més de mimar el sector femení del club, que representa quasi la meitat dels socis. “El Tennis sempre ha tingut molt en compte el sector femení, no podem oblidar que el primer campionat estatal Ana Huidobro es va fer aquí”. 

Bar restaurant. Un ampli i acollidor bar dona pas a la zona de restaurant i les sales socials del clubRAFA ARINYO

Els reptes 

Entre els reptes que tenen al davant Solans i la junta, hi ha la professionalització de l’entitat, modernitzar- la, digitalitzar-la i fer algunes obres importants entre les quals es troba el nou gimnàs, la sauna femenina o l’estalvi d’aigua. Aquest últim ja està damunt la taula i s’hi està treballant. “La Federació Catalana de Tennis ja ha fet un estudi. Hem de tenir molt present que mantenir les pistes de terra batuda suposa un gran consum d’aigua. Nosaltres en aquests moments estem salvant el tema amb camions cisterna que és una solució provisional. De cara al futur estem encara estudiant de fer un gran pou que pugui acollir i reciclar l’aigua que ara perdem en reg”.

tracking