Nit d’agost
Agost buida les ciutats. Convida a fugir de la rutina i del forn roent dels carrers. Arriba puntual amb una promesa. Que sigui gran o petita, depèn gairebé sempre de la mida de la cartera. Si tens una mica de calés, potser te n’aniràs a la caseta que llogues cada estiu a Cadaqués o potser a la borda que vas arreglar-te amb sobreesforços a Bolvir, en plena Cerdanya. Fins i tot, si t’ataca l’esperit revival, potser et compraràs un bitllet a Hawaii-Bombai, els paradisos de Mecano. I llavors potser el temps s’aturarà i d’alguna manera tancaràs l’any, faràs net. La llum d’agost és crepuscular, de plenitud i d’ocàs al mateix temps. Però quan tens calés no importa gaire que les arcàdies siguin efímeres. Importa més la regeneració. I saps prou bé que agost, més que cap altre més, et fa renéixer. Després de les vacances tornes a ser tu mateix, o tu mateixa, més morè i empàtic, amb el cos i l’esperit rejovenits.
En canvi, si no tens money money money, si et toca treballar o estàs a l’atur, la promesa s’acaba reduint, jivaritzada, a l’espai d’un parèntesi, a l’esperança d’un Kit Kat nocturn. De prop, les nits domèstiques d’agost semblen ben poca cosa, el recurs dels pobres i dels afanyats. Però en realitat oculten una veritat ancestral, la cara invisible de la civilització. Què hauria estat d’un poble, d’una comunitat, sense una llar de foc al gener o la litúrgia de la fresca d’una nit d’agost? Què hauria estat dels nens que jugaven a empaitar-se sota la cúpula celeste? Tots tenim almenys una nit d’agost, sigui a un carrer de Balàfia o al poblat més remot del Serengeti, il·luminant la nostra consciència del món.
Jo recordo el petó d’una nit, les novel·les il·lustrades, aquell meló xorat que vam llescar a la plaça de les escoles, una festa major a Maials tornant a peu de matinada, els acords maldestres d’una guitarra, una cabellera pèl-roja dins d’un somni... N’hi ha tantes de nits que, si les esborrés, si no haguessin existit mai, seria probablement una altra persona —potser tindria més quartos— i pensaria i sentiria diferent.
Recordo la nit en què la mare va dormir per primer cop a la residència. Era dimarts, 1 d’agost. I recordo també el neguit, l’angoixa d’haver-la desemparat. Ella, en canvi, la va oblidar al cap de dos minuts. Aquestes nits, les més obscures, també ens construeixen.