Taquetes i Xispa

A casa ens agrada xerrar. Pels descosits, per les butxaques, o per les antenes. Per això des que en Taquetes i en Xispa han arribat al planeta Terra no parem de fer-la petar. Tenen poques setmanes de vida i ja presenten qualitats de gats extrasensorials. L’altre dia els vaig descobrir analitzant la cotització de la rata a la borsa de Xangai. Hi ha futur.

N’hi ha que s’estranyen que parli amb els minins. Amb un animal t’entens? Com pot ser? Eh? Caratxos! Millor que amb persones que són més animals que aquests animals! Però anem a l’arrel quadrada o hexagonal obstruïda del problema. N’hi ha que tenen por dels gats, dels gossos, dels grills, formigues, tórtores, cucs de seda, de cotó o de llana. Trobo que falta a primària, secundària, terciària, a la universitat i a les llars de gent jove-gran una assignatura que expliqui les bèsties. N’hi ha que veuen una aranya liliputenca i fugen a Vladivostok de Dalt. Ai, que el canari m’escanyarà amb una mitja de llana. Ei, que el gos m’encomanarà la tuberculosi aèria-marina-alpina. Sí, són els mateixos. Els mateixos que esclavitzen els animals.

A Barcelona hi ha més gossos que nens (i la cosa s’estén per tot Catalunya). Arreu hi ha psicòlegs, coachs neuronals, consultors de dificultats emocionals, entrenadors per ballar rock and roll, tiradors de cartes, tarot, boles de cristall, mestres sanadors... Per a animals! Per a bèsties de tot tipus i mides i emissions bucals i d’orificis diversos. Més. Hi ha criatures suposadament humanes que han demanat, legalment, tenir una relació amb la seva criatura de quatre, dos, o mil potes. Ja m’ho va dir un advocat fa setze anys: el dia que un home es vulgui casar amb una cabra la llei haurà de legislar sobre les unions (amb ferro colat? cola industrial? silicona?) entre humans i cabres. Estan com a cabres.

S’estranyen que porti des de la placenta parlant amb els meus gats. Però la comunicació és el més important en aquest món de mones on hi ha més bèsties que persones. Més diàleg i menys monòlegs. Més parlar i menys callar. Més mirar-nos a la cara i els bigotis emmirallats i menys a la paret de solitud. La vida és embrutar-nos i espurnejar-nos entre nosaltres. Benvinguts, Taquetes i Xispa! Ah, xiquets, demà parlem de qui atreu a qui: l’imant a la magnetita o la magnetita a l’imant. Mèuuu!!!