Sixena loctite

TOC-TOC. El passat us vol recordar una coseta: “0:00 hora zulu. L’11 de desembre de 2017, per primer cop a la història, la Ventafocs arriba abans de les dotze de la nit a casa seva d’Ilerda. Alguna cosa terrible passarà a la ciutat. Cel de gola de llop. Preparats per a l’atac. Els Mossos d’Esquadra acordonen el Museu de Lleida. A fora, els ilergets ja hi són: criden, protesten, canten... Però a les mans se’ls comença a esmunyir la història de nou. L’aire s’atura. Tot està a punt. Silenci. Es rep la trucada a pocs quilòmetres. Els combois de la Guàrdia Civil fa estona que donen tombs al voltant de Soses: a tocar de la frontera autonòmica entre Catalunya i Aragó. A 13 quilòmetres de Lleida. Una desena de vehicles. Una cinquantena d’homes armats. Van lents. No hi ha pressa. Un altre silenci. En ruta també, tècnics d’art del Govern d’Aragó i operaris especialitzats en transports d’obres d’arts: una quinzena de persones. A Lleida plou. Plou, però com quan et llisquen les llàgrimes per la galta: lentament, al ralentí, a esgarrapades”. Ho vaig escriure el 2017.

Aquest passat és passat: no existeix. Però aquest passat ja feia toc-toc al futur que ara existeix. Per això també vaig escriure aleshores: “Al MNAC les pintures murals de Sixena, com la resta d’obres romàniques, són pollets a una incubadora. Tenen escalforeta. Viuen a una temperatura que oscil·la entre 20 i 25 graus. I una humitat relativa d’entre el 50 i el 65%. Les 24 hores del dia. Els 365 dies de l’any. Una primavera permanent. Diàriament es controlen els dispositius de climatització. Les revisions són constants, obligades, necessàries. Per això tots els experts estan preocupats pel forn i el pollastre cru de Sixena. Està tot dit i redit: les pintures moriran si es traslladen...” Amén.

Molta gent pregunta quina és la resposta que s’hauria de donar ara a les pintures de Sixena. Senzill: si la de Lleida no va servir… Imagineu. Mireu el passat, veieu el futur. Lleida va avisar. Ni cas. Ei, que tot això ve d’abans del 155, eh! Va caure Lleida. Pot caure Barcelona. I el MNAC. Potser cal caure per adonar-se que tots som el mateix país. Sixena és el que ens uneix. El nostre loctite humà. No el loctite analfabet que fotran a les pintures quan se’ls quedin a les mans. Tot a bocins. Un país a trossos. Perquè això ja només va del que queda, quan ja no queda res. Empeguem-nos.