Berenguera pop star
L’altre dia vaig pujar a dalt de tot de la torre del Castell de Verdú. Quan intentava punxar un núvol amb el dit se’m va aparèixer Berenguera de Cervera (també d’Anglesola, que la senyora tenia molt domicili) i em va dir què coi feia. Perdoni!
Ens vam assossegar i vam mirar plegats aquelles estovalles fosforescents, ufanoses, infinites, que són la frontissa de cel i terra. Aquells 360 graus on es veu tot el país. Però, des de fora, el Castell, amb la torre de broc-nansa, sembla un silló d’aquesta ceràmica de la vida que ha fet popular el poble. Sense Berenguera, no hi hauria Verdú. Tampoc Vallbona de les Monges. I tantes coses. Pregunteu-li si un dia pugeu a dalt de tot de la torre sideral-holística i us la trobeu fent una copa de vi, bevent-se el paisatge.
Va ser ella la que el 1184 va decidir concedir el passaport de poble i així Verdú reneix fent pinya amb el castell. Va ser ella també la que decideix no casar-se després de la mort del seu marit i cus nissagues de Cervera, Anglesola, Juneda, Cérvoles... Verdú. Una proto confederació de la Segarra, les Garrigues, el gran Urgell... Una idea vestit de la Terra Ferma. Una idea teixit de Catalunya. I una prêt-à-porter capital física i espiritual: Vallbona de les Monges. Ella aconsegueix un nou poder: que sigui monestir femení. Línia directa amb el papa. Abraçat i defensat pels nostres reis (Alfons el Cast-no Cast i Sança, els padrins de Jaume I) que el fan check-point reial. I ella ja fa de proto Rosalia: una pop star de l’espiritualitat d’aquells dies. És la primera noble que, sense ser religiosa d’ordre, entra dins d’un monestir per enlairar-lo i aterrar-lo. Vallbona de les Monges va ser el Sant Jordi, el Palau, d’aquesta música que és la fe, amb la cantant rutilant Berenguera. I clar, hi ha més, però potser el més important que va fer és això: decidir.
Les decisions de Berenguera han fet el Verdú i l’Urgell d’avui. Berenguera és el missatge. És una de les lliçons per als pobles del present i el futur. S’ha de decidir. No decidir és decidir. Si no et decideixes et decideixen. Ahir, com avui, com demà, les decisions locals, properes, de Km 0, d’arrel, acaben sent decisions totals, fermes, gegants, universals, infinites, però sobretot transformadores, reals i pel demà. Des del Castell de Verdú això és veu: tot i per a tots.
