El dret a l’avortament

Ahir Sánchez va proposar incloure a la Constitució espanyola el dret a l’avortament “lliure, informat, ple i universal”, amb la intenció de blindar davant futurs canvis polítics la llibertat i l’autonomia de les dones en la decisió sobre la interrupció voluntària de l’embaràs.

Per tirar endavant aquesta reforma, la Constitució espanyola estableix dues vies: l’ordinària (article 167), que requereix una majoria de tres cinquens al Congrés i al Senat i no obliga a convocar eleccions ni referèndum, i l’agreujada (article 168), que s’aplica quan es toquen drets fonamentals, el Títol preliminar o la Corona i que exigeix dues majories de dos terços, la dissolució de les Corts, noves eleccions i un referèndum obligatori. Per això, situar l’avortament dins l’article 43 (salut), que es pot modificar pel procediment ordinari i no dins el bloc de drets fonamentals, resulta políticament més factible.

Ara bé, aquí s’obre una controvèrsia evident: què és el que veritablement considerem fonamental com a societat? Mentre la Constitució atorga la màxima protecció a la Corona i a les estructures de l’Estat, drets que afecten directament la vida, l’autonomia i la llibertat de les persones, com la salut o l’avortament, queden en un segon terme. I això és reflex del pacte del 78, unes prioritats que aleshores ja eren discutibles i que avui encara ho són més.

Tanmateix, hem de dir que a Espanya –comparat amb la resta del món– estem vivint un moment dolç en què es parla d’ecofeminisme, de la necessitat de posar al centre tant la cura de la natura com el blindatge dels drets bàsics de les dones. Ara bé, el fet mateix d’haver de protegir aquests drets és també un indicador del que encara no tenim: la predisposició natural a ser lliures. Quan una dona esdevé mare, la vida canvia –en general més per a ella que per a ell–, però què passa quan una dona esdevé mare sense recursos, sense voluntat per ser-ho i sense ajuda? Es converteix socialment en algú depenent: del sistema, d’un home que la sostingui. I a llarg termini, en una dona menys que podrà dedicar el seu temps a la millora i al canvi de la societat. I això és del que públicament no parla la dreta: de com l’obligació de ser mare es tradueix en dependència sistèmica i reforça la proliferació de l’ordre patriarcal.