Badalona al ras

Feia més de dos anys que unes 400 persones vivien en condicions d’extrema precarietat al recinte de l’antic institut B9 de Badalona. A mitjans de desembre, l’Ajuntament en va sol·licitar el desallotjament i el va executar amb autorització judicial, sense haver garantit una alternativa habitacional. El Sindicat d’Habitatge de Badalona denuncia que a la ciutat hi ha prop de 8.000 pisos buits –recursos suficients, segons l’entitat, per garantir un habitatge digne a aquestes 400 persones i a qualsevol altra que viu en aquest país– i qualifica l’actuació del govern de Xavier García Albiol de racista.

Des del desallotjament, la tensió social i institucional s’ha intensificat. Mentre entitats socials i col·lectius veïnals defensen els drets de les persones afectades, un sector del veïnat, lluny de ser minoritari i amb el suport explícit de l’alcalde, s’hi oposa obertament. Sense anar més lluny, el 21 de desembre aquesta oposició va impedir l’acollida d’una quinzena de persones a la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat.

Tal com ha assenyalat aquests dies l’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, és de lamentar que un grup de persones es manifesti en contra de l’acollida per part d’una institució com l’Església: “Si obviem la consciència social, obviem el que ha estat més preuat dels darrers dos-cents anys a Occident: els drets humans.” Tanmateix, cal qüestionar aquesta afirmació perquè no és cert que els drets humans hagin estat mai el bé més preuat d’Occident. El bé més preuat ha estat, més aviat, el colonialisme sostingut per un capitalisme ferotge i sense límits, el mateix que ha desplaçat aquestes persones i que avui es resisteix a acollir-les.

Mentre avui desenes de persones continuen dormint al ras i acampen sota el pont de la C-31, d’altres tenim el cul calent i el plat a taula, celebrant les festes de Nadal en família. Aquesta convivència de realitats actua com a símbol del tipus de societat en què vivim. O ens disposem a qüestionar i transformar les pràctiques especulatives –dins i fora de l’habitatge– i assenyalem un sector immobiliari que creix a partir de la injustícia social, o aquesta violència es cronificarà i acabarà sent tractada com tantes altres: com una lluita social normalitzada i continuada.