Reaccionar vs. respondre

Davant de qualsevol situació quotidiana emocionalment rellevant, podem actuar de dues maneres: reaccionant o responent. Els termes reaccionar i respondre s’usen col·loquialment de forma sinònima, però en psicologia la diferència és rellevant.

Situacions concretes emocionalment rellevants: una crítica, llegir un comentari despectiu a les xarxes socials, un comentari desafortunat de la teva parella, patir un avançament temerari, un suspens en un examen, una mirada desafiant, una negativa de part de la noia que t’agrada o que el teu superior et cridi l’atenció...

Mirem, ara, les dues maneres d’afrontar situacions com aquestes.

La primera, reaccionant.Reaccionar és un acte impulsiu, irreflexiu i emocional. Davant d’una situació com les esmentades ens deixem desbordar per les emocions (ràbia, frustració, por...) i ni ens aturem a analitzar la situació de forma ponderada, ni a pensar en les conseqüències d’una reacció automàtica. Reaccionem, doncs, dominats per les nostres emocions momentànies, els nostres instints més primaris o víctimes dels nostres trets caracterials mal gestionats. És a dir, no s’aconsegueix resoldre la situació de forma intel·ligent i es fan evidents els propis límits. En conseqüència, un afrontament reactiu davant d’una situació emocionalment rellevant serà sempre una opció arriscada.

La segona, responent. Respondre és una actuació meditada i conscient, és a dir, havent passat els fets i les emocions pel filtre de la cognició. Respondre davant les situacions emocionalment rellevants de forma reflexiva i ponderada, amb ment sàvia, et fa molt més lliure i eficient. Actuar amb ment sàvia, com he comentat en alguna altra ocasió, és trobar l’equilibri perfecte entre el cervell emocional i el cervell racional, és un procés deliberat que permet avaluar la situació, considerar diferents perspectives i escollir una resposta adequada. Respondre significa, doncs, tenir en compte el propi estat d’ànim –les emocions suscitades–, allò que pot explicar l’actuació de l’altre i els efectes que pot tenir en l’altre i en mi mateix una manera o una altra d’actuar. Fer-se aquestes preguntes garanteix una resposta reflexiva, assertiva, resilient, ponderada, serena i més adaptativa.Posem un exemple, força habitual en el nostre temps. A les xarxes socials podem veure conductes i opinions de tota mena. Davant d’una publicació puc rebre comentaris que expressen opinions contràries, de desaprovació i, fins i tot, aprofitant l’anonimat, de falta de respecte, de judicis de valor sobre la meva persona i fins d’odi. Jo puc reaccionar o respondre. Puc jutjar irreflexivament la situació i reaccionar escalant en la discussió –passant d’opinions sobre el tema a judicis sobre la persona, de judicis a insults, d’insults a amenaces...– Puc, en canvi, respondre. És a dir, ponderar els fets des de les meves intencions i des de les possibles situacions vitals i personals dels qui m’han fet comentaris que m’han trasbalsat. Ponderar si els comentaris que m’han trasbalsat emocionalment toquen el meu ego –que no suporta escoltar opinions diferents de la meva– o si realment suposen una falta de respecte cap a la meva persona. Potser conclouré que he d’aprendre a encaixar les opinions diferents o contràries amb més esportivitat o pot suscitar-se un diàleg enriquidor. En la meva reflexió potser caldrà analitzar si la meva publicació era respectuosa amb els qui eren protagonistes del fet que la suscitava. També si en el què o en el com de la meva publicació puc haver ferit algú o algun col·lectiu; si jo mateixa he opinat sobre fets o conductes o bé sobre persones. Potser hauré de comprendre que, malgrat la correcció de la meva publicació, hi ha gent que no respon sinó que reacciona. Potser simplement hauré de bloquejar algú en lloc de caure en l’espiral del “i tu més”.

Podem concloure, doncs, que la diferència clau entre reaccionar i respondre radica en la consciència i el control que hom té sobre la situació i sobre si mateix.