Llàgrimes pel patrimoni

Dilluns sortia d’una classe a la universitat i, trasbalsat encara, rumiava en què havia passat i en una sèrie de coincidències patrimonials que s’havien donat. L’editorial d’aquest diari no parlava del coi d’hispanitat, sinó de la visita fantasma, gairebé d’incògnit i sense fer declaracions, del Secretario de Estado de Cultura, Jordi Martí Grau, a qui l’alcalde Larrosa i la regidora Bosch van mostrar el solar de les termes romanes de Cardenal Remolins, que porten trenta anys enterrades en la misèria. El Secretario va veure una tanca amb dibuixets i un descampat acabat de segar, ni una sola resta arqueològica. Insisteixo: una tanca amb dibuixets i un descampat. O el que és el mateix, el símbol de la incapacitat patrimonial dels lleidatans. I els nostres socialistes cofois i feliços i fent exhibicionisme a les xarxes.

Tanmateix, que aquest diari dediqués l’editorial al nostre patrimoni és un petit triomf, com també ho és que, el mateix dia, El Punt Avui obrís en portada amb la recerca d’obres d’art “perdudes” al desori dels Encants de Barcelona. Tot això el dia després que TV3 emetés el documental “Masies, un llegat que s’ensorra”, de Mariona Bassa i Cari Pardo, que tracta el desastre que viu un dels tresors del nostre país, les masies. És innegable que aquest documental no existiria sense la tasca prèvia de militància, compromís i divulgació que la Marta Lloret, la Caçadora de Masies, ha fet a través de les xarxes i d’algun llibre per ressituar la problemàtica d’un patrimoni que desapareix inexorablement.

Hi ha més marteslloret a Catalunya que cada dia criden pel nostre patrimoni, com els de la Plataforma Salvem Cal Macià, que defensen el llegat del president Francesc Macià a Vallmanya; o els de Salvem el Castell de Santa Pau, que han aconseguit que passi a ser patrimoni públic; a més d’altres col·lectius d’arreu del país que dia a dia van assolint petites victòries. És per això que dilluns vaig decidir fer una classe diferent, per comentar aquests temes amb els alumnes i passar-los el documental de les masies. El final és de pell de gallina, tant, que una persona a classe va plorar. És una de les coses més maques que mai m’han passat en una aula i em va fer pensar que encara hi ha esperança en la cultura, malgrat que el programa de Bibiana Ballbè continuï en antena.