Custodiar el buit
Hi ha converses repetides amb amics de la meua edat, jubilats o no. Tots tenim fills adolescents o joves. Tenir fills és una forma d’esperança. No pas una esperança abstracta, sinó compromesa i confiada que el món serà un lloc vivible, que pagarà la pena estimar-lo i habitar-lo. Quan aquesta esperança s’afebleix, el desig de tenir fills no desapareix, però es congela. No perquè no es vulgui viure, sinó perquè no es veu com sostenir una altra vida en aquest desert imminent. De moment, amb els amics compartim la mateixa inquietud: els nostres fills no tenen cap esperança de poder comprar un pis i, fins i tot, tindran dificultats per trobar un lloguer assequible. Hi ha un mur de preus inflats, sous precaris i un sistema que no funciona. Els nostres pares van poder comprar un pis amb un únic sou. La meua generació va necessitar dos sous. Els nostres fills amb un grau, màsters, idiomes... estan fent o hauran de fer jocs de mans per independitzar-se. Ens preguntem què ha passat. I la resposta és amarga: hem convertit l’habitatge en una mercaderia, no en un dret. El mercat mana. Els pisos són actius econòmics, no són llars. Els fons voltor compren blocs sencers, els lloguers es disparen i les administracions fan jocs retòrics.
I mentre això passa, cada setmana esclata un nou escàndol de corrupció. Trames que esquitxen partits, ministres, empresaris, intermediaris. Fons desviats, comissions milionàries, sobresous en B, càrrecs a dit, milions d’euros públics robats. La corrupció és sistèmica i forma part de la identitat dels partits del règim del 78. Sorprèn, però, que els partits bascos i catalans encara continuïn avalant, en la pràctica, la continuïtat d’aquest sistema.
Mentrestant, el missatge que arriba als joves no és només que no hi ha habitatge, sinó que tampoc no hi ha justícia. Potser per això deixen de creure. Potser per això ja no esperen. Perquè mentre ells fan números per pagar una habitació compartida, alguns dels qui haurien de protegir-los compren àtics a Madrid amb diners públics. Mentre alguns proposen més policia i més càmeres per apaivagar la desesperança, hauríem de cridar que els nostres fills no necessiten més vigilància: necessiten futur. Un país que no ofereix futur només pot custodiar el buit. Un buit de sentit, de confiança, de justícia.
