Sopar a dos quarts de nou
En les primeres setmanes de ser alcalde, vaig explicar que continuaria sopant cada dia amb les meues filles, a dos quarts de nou, i això va provocar més d’una crítica i alguna rialla sorneguera, perquè en l’àmbit de la política, la tendresa o la vulnerabilitat dites en veu alta no són acceptables. La política ha estat tradicionalment un espai configurat per codis masculinitzats: d’exhibició constant, amb vida nocturna, viatges i una presència pública aclaparadora, i quan un home amb una responsabilitat pública alta parla obertament de conciliació, posa en qüestió mandats i jerarquies que encara es consideren naturals i inqüestionables.
La publicació recent d’enregistraments amb converses cíniques entre polítics revela molt més del que sembla d’entrada. No és només una qüestió de males formes, sinó que el que s’hi filtra és una cultura de poder masclista, classista i autocomplaent. Aquestes converses mostren el que realment es pensa quan no cal dissimular, quan no hi ha càmeres ni micròfons, sinó només l’autoconfiança indecent entre còmplices.
N’extrec dues conclusions. La primera és que el masclisme en entorns de poder no ha desaparegut; simplement s’ha tornat més discret en públic i més brutal en privat. Encara hi ha homes (i dones còmplices) que actuen dins una lògica de menyspreu i conquesta, especialment cap a les dones i les persones dissidents.
La segona és que el terme “representació política” queda buit quan els representants no tenen un mínim d’ètica personal. La desconnexió entre el discurs públic i la pràctica privada és un símptoma d’ensorrament civil. Com podem confiar en qui parla així dels altres –i de la democràcia mateixa– quan creu que ningú no l’escolta?
Finalment, potser la lliçó més inquietant és que el problema no rau només en aquells que parlen, sinó en el sistema que els impulsa, els encobreix i, massa sovint, els recompensa. Són converses que parteixen del supòsit que tot –cossos, favors– pot comprar-se. Les converses filtrades no són cap anomalia, sinó la part visible d’un iceberg enorme, emparat pel silenci, la por i la permissivitat.
Aquest escàndol, si hagués de servir d’alguna cosa, hauria de ser per qüestionar no només qui ens governa, sinó també com hi arriba, qui el protegeix i quins valors perpetua.
