L’alcalde Mamdani
El nou alcalde de Nova York és Zohran Mamdani, que va obtenir un 50,4% dels vots en les eleccions. La seua victòria no és només clara, sinó simbòlica. Mamdani esdevé el primer alcalde musulmà i el primer de descendència sud-asiàtica de la ciutat, a més del més jove en molts anys. Ha tingut l’encert de no construir la seua campanya sobre la identitat, sinó sobre un relat de ciutat: habitatge assequible, transport públic, cost de vida. És a dir, ha fet un discurs d’un “nosaltres”, de ciutadania i de vida comuna, en lloc d’un discurs de comunitats fragmentades.
Els resultats de les municipals a Nova York pot llegir-se com un cas concret que il·lustra –i alhora posa a prova– les idees centrals del professor de la Universitat de Colúmbia Mark Lilla sobre la política contemporània. Fa temps que Lilla denunciava que, des dels anys vuitanta, el liberalisme nord-americà (progressista, d’esquerres moderades) havia deixat de ser una política de ciutadania comuna per convertir-se en una constel·lació d’identitats grupals (racial, sexual, cultural) que debilitava el sentit de comunitat i allunyava sectors de classe treballadora. Segons ell, des de la primera victòria de Trump, la dreta i els libertarians han sabut explotar millor la narrativa emocional i col·lectiva, mentre que l’esquerra s’ha tancat en discursos moralitzadors i intel·lectualitzats. És a dir, en lloc de parlar de valors comuns com treball, deure o país, s’ha obsedit per termes com culpa, privilegis o exclusió.
Mamdani ha mantingut un to combatiu i emocional, però serè i propositiu. El seu discurs d’unitat (“We all live in the same city”) esquiva el ressentiment i reforça la idea d’un futur comú. Tanmateix, el veritable examen que haurà d’afrontar serà la gestió. Si se’n surt de transformar el simbolisme en convivència i l’entusiasme en política efectiva, aleshores sí que confirmarà la hipòtesi del professor Lilla, quan reclama un liberalisme de futur, basat en la comunitat, la raó i la responsabilitat compartida.
Finalment, des del punt de vista nacional estatunidenc o internacional, aquesta victòria pot veure’s com una orientació cap a polítiques més progressistes en les ciutats, però no garanteix que s’estengui sense adaptació a altres contextos.
