Tornen els ovnis?
L’interès pels ovnis als anys 50 i 60 era inseparable del context de la Guerra Freda. A la Gran Bretanya, l’interès per l’espiritisme i el fenomen ovni no fou exclusiu de les classes populars. Cercles aristocràtics de l’entorn de Lord Mountbatten, besnet de la reina Victòria, i del príncep Felip, marit d’Isabel II, van manifestar curiositat per la ufologia i el príncep es va empescar una unitat d’“expedients X”. El tema va quedar progressivament associat a corrents esotèrics o conspiratius i això el va desacreditar en l’àmbit acadèmic i periodístic.
En els darrers anys, però, ha estat Barack Obama el polític que més ha parlat d’extraterrestres, en entrevistes i converses. Obama ha argumentat que, des d’un punt de vista científic o estadístic, la immensitat de l’univers fa plausible que hi hagi vida fora de la Terra. També ha afirmat explícitament que, mentre era president, no va veure cap prova de contacte amb extraterrestres. Finalment, en una entrevista recent que ha assolit gran difusió, quan li van preguntar directament si els extraterrestres eren reals, va respondre amb una frase que es va fer viral: “Són reals, però no els he vist.”
Les societats han tendit sempre a imaginar “altres intel·ligències”. Els déus antics van aparèixer en societats religioses; els marcians del segle XIX reflectien l’astronomia naixent; els extraterrestres del XX eren fruit de l’era industrial i espacial, i actualment la pregunta es formula en termes d’astrobiologia i probabilitats. Dit d’una altra manera: l’interès per altres formes de vida és persistent, però la seua interpretació va canviant amb la cosmologia disponible i amb les angoixes o expectatives dominants en cada període.
El ressorgiment del tema no prové d’un retorn als anys 50, sinó de sistemes de detecció més sofisticats, informes militars i una voluntat institucional d’analitzar anomalies sense pressupòsits previs. Pel que fa al tema dels ovnis, cada època projecta les seues pors i les seues preguntes sobre el nostre lloc en l’univers. Podríem parlar d’una visió transhistòrica, en el sentit que la idea d’intel·ligències no humanes apareix en moltes cultures, però amb formes i significats diferents. No canvia la seua funció simbòlica, sinó el seu marc d’interpretació.
