L’excés
L’any 1888, el pintor neerlandès Lawrence Alma-Tadeva va pintar Les roses d’Elagàbal, una obra amb gairebé perfecció àuria que adverteix sobre els perills de l’excés, fins i tot quan es tracta d’alguna cosa tan inofensiva i etèria com els pètals de rosa. El llenç es basa en un episodi –segurament llegenda– en què el gens estimat emperador romà Elagàbal va oferir un banquet esplendorós, amb taules de marbre farcides amb viandes, fruites i vi, amb tota mena de plaers a l’abast dels seus convidats, els quals brindaven amb copes d’or, ajaguts, coronats d’heura i llorer, i guarnits amb sedes sumptuoses i velluts. La imatge exhala diversió, insinua vapors etílics pintats a les galtes. Elagàbal, però, va idear una manera molt dolça d’acabar amb tots ells: va fer que del sostre caiguessin tones de pètals. Els comensals van deixar la taula per rebolcar-se, enjogassats, entre les flors, fins que van morir ofegats, mentre el mandatari s’ho mirava, indiferent a l’horror.
Aquesta història invoca una paradoxa incòmoda: la cosa més bella o més bona, quan n’hi ha massa, pot ser letal. Les roses d’Elagàbal són, al capdavall, l’evidència que el plaer només ho és quan es dosifica, quan no en sobra. Aquesta no és una idea nova, és clar. A la mateixa conclusió va arribar el metge i alquimista Paracels quan va dir que “només la dosi fa el verí”. I, abans, els antics ja havien après aquesta lliçó: la desmesura, l’abús dels dons i dels béns, solia acabar en càstig diví. Així, tothom entén que l’estalvi és bo, mentre no transmuti en avarícia, i l’autoestima és necessària, sempre que no derivi en supèrbia.
El més curiós és que els excessos gairebé mai es coven en l’abundància, sinó que, sovint, deriven de la por de perdre el que tenim o, dit d’una altra manera, del terror a l’escassetat que el nostre ADN de caçador primitiu té gravat a foc. Volem tenir de tot, per si mai s’ha de menester, i en quantitat, per si mai s’acaba. Volem tastar-ho tot, experimentar-ho tot, perquè el temps també és un bé escàs. Però la felicitat no sempre es mesura en el nombre d’oportunitats aprofitades o en les possessions que acumulem. Més aviat es tracta de mantenir la balança en aquell punt de moderació en què el goig arrela sense pesar. Potser el secret de la bona vida no és sumar més, sinó equilibrar amb gràcia.
