L’armilla groga
Diuen que el millor amagatall és a la vista de tothom. Potser per això, si et poses una armilla groga d’operari i et mous amb seguretat, pots accedir a gairebé qualsevol lloc sense que t’aturin. És el superpoder de la banalitat: ningú mira dues vegades el personal de manteniment que fa la seva feina, ningú hi para atenció. Ho han comprovat desenes de joves a les xarxes amb un dels molts reptes virals: entren sense pagar als concerts, sales de festa, hotels de luxe, i fins i tot en festes privades a les quals només es pot accedir amb invitació, amb una simple armilla reflectant i un posat de cara que diu “estic ocupat, no em destorbis”.
Precisament, la setmana passada, al museu Louvre, hi va tenir lloc un robatori de pel·lícula amb aquest truc. El pla era impecable. Quatre lladres vestits amb armilles grogues, cons al carrer i una plataforma elevadora. Van tallar una finestra amb una radial i es van emportar un grapat de joies històriques de la corona francesa amb un valor incalculable, entre les quals el collar de l’emperadriu Maria Lluïsa. I tot això només en set minuts i a la vista dels visitants.
Un fet sospitosament similar ocorre a la primera temporada de la sèrie Lupin, amb aquell robatori fictici al Louvre que va captivar mig món, inspirat en la novel·la El collar de la reina, de Maurice Leblanc. El protagonista no entra al museu amb armes, sinó amb la disfressa més poderosa de totes: el vestit de treballador de la neteja. Amb l’uniforme i el carretó, es passeja entre passadissos i vitrines com si fos l’home invisible. Així, sense fer soroll, s’emporta el collaret de Maria Antonieta, amb la perícia refinada dels lladres de guant blanc.
És el mecanisme que veiem a The Italian Job o a Ocean’s Eleven, la invisibilitat social com a camuflatge perfecte. Pot semblar només una ficció, un supòsit inversemblant fruit de la imaginació d’un guionista que, en un dels llocs més vigilats del món, només amb una armilla groga i decisió es pugui cometre un dels robatoris més espectaculars del segle. Hem vist, però, que a la vida real també passa.
Potser per això els reptes dels joves que es colen a llocs d’accés restringit tenen tant èxit. Perquè en el fons, demostren una veritat incòmoda: la línia entre la seguretat i la indiferència és més prima del que sembla.
