Sempre en contra
Hi va haver un temps en què matar periodistes era un crim de guerra. Deixar morir de fam la població d’un territori, un crim de lesa humanitat. Matar civils, en general, o bombardejar hospitals, il·legal. De fet, tot i que pel que veiem a Gaza no ho sembli, encara ho és. El principi de distinció, diferenciar entre combatents, a qui és legítim atacar, i població, és un dels fonaments del dret internacional humanitari. I les lleis no són mai opcionals, tampoc les internacionals. És cert que els mecanismes per fer-les complir són més complexos perquè no podem cridar la policia quan veiem un delicte flagrant, que els estem veient, i depèn de la comunitat internacional imposar un càstig quan es violen. Per això, davant de la inacció dels Estats i les institucions, incapaces d’aplicar la llei, centenars de persones desarmades s’han embarcat per intentar portar ajuda als gazians. Entre ells hi ha la clarivident Greta Thunberg que es declara horroritzada de veure com la gent pot viure veient un genocidi en directe pel mòbil. Sempre a l’equip de la Greta!
L’arquitectura del dret internacional actual bastida sobre les runes que va deixar la depravació moral de la Segona Guerra Mundial estava pensada per evitar repetir les atrocitats dels nazis, especialment sobre el poble jueu. Però, l’intent més aviat poc dissimulat d’acabar amb la població palestina a la franja de Gaza en posa de manifest el fracàs, la impunitat de criminals inhumans i cruels impassibles al dolor de nens i adults. I també el silenci còmplice. Eixordador. Maleïts siguin els homes que fan la guerra!
Al començament dels bombardejos d’Israel contra Gaza, després de la massacre perpetrada per Hamas al festival de música de Re’im, el periodista canadenc d’origen egipci Omar El Akkad va escriure un tuit, que ara s’ha convertit en un llibre: “Algun dia, quan ja no sigui perillós, quan dir les coses pel seu nom ja no tingui conseqüències, quan sigui massa tard per exigir responsabilitats a ningú, tothom hi haurà estat sempre en contra”. I m’ha vingut al cap la frase del musicòleg i filòsof francès Vladimir Jankélévitch amb què Jaume Cabré encetava Les veus del Pamano: “Pare, no els perdonis, que saben què fan”. Ara tots ho sabem, què fan. I algun dia tots hi haurem estat sempre en contra.
