La pau a Gaza
És la captura de l’instant en què tornen a ser humans. Les fotografies corresponen a bàndols oposats, a enemics irreconciliables i, en canvi, s’hi veu el mateix, una barreja entre amor, patiment i felicitat, potser fins i tot eufòria, continguda. En una, un home abraça una dona i li acarona els cabells, ella està d’esquena i només li veiem el rostre a ell, que esbossa un somriure i prem tan fort els ulls que se li dibuixen arrugues al front. En l’altra, el protagonista també és un home que queda al mig entre un jove que sosté amb la mà pel braç i una dona a qui passa el braç per darrere, ella mig plorosa li besa la mà, es veu que els llavis la premen fort. Són dues fotografies, després del pacte entre Israel i Hamàs que allibera presos i ostatges, digueu-ne com vulgueu, del retrobament amb la família, en el moment en què se saben a casa, entre els seus. I això, en definitiva, significa tornar a ser humà. Només un odi encegador pot evitar no emocionar-se amb aquestes dos fotografies, amb les dos. És també una imatge per l’esperança.
Encara que el relat oficial diu que hi ha un acord de pau, sembla una d’aquestes mentides d’adults difícils d’empassar. Es fa difícil parlar de pau quan la gent no pot trobar un “casa seva” on tornar perquè els carrers coneguts, els carrers d’anar a estudiar o treballar, són un gran solar ple de runes. I això és el que ens arriba de Gaza ara mateix. Deixeu entrar els periodistes, si hi ha d’haver pau, deixeu-los entrar i que ens expliquin què hi ha passat, què hi està passant. Perquè la pau sigui robusta i duradora, els infants han de deixar de créixer en l’odi en el veí i, per això, hi ha d’haver justícia i reparació. Ara mateix sembla una quimera, però hi ha delictes que de tan greus com són, no prescriuen mai i sempre hi ha temps per reparar una víctima.
Les associacions memorialistes al nostre país, on tampoc s’ha pogut fer justícia, s’han dedicat justament a això, de vegades en un desert d’incomprensió, a intentar reconfortar les víctimes. He vist en primera persona l’emoció de fills ja ancians quan han rebut dècades després els cossos dels pares per poder-los enterrar al cementiri del seu poble. A la vora de la manca de sentit de la barbàrie que representa la guerra, fem una trinxera d’humanitat, de record i de dignitat.
