Farta de ser activista

Ser activista pot arribar a ser esgotador i jo només voldria ser com la Rosalía. I no, no només milionària. Deixar-me anar en un mar d’hedonisme, viure dins d’una meditació sense notar el pes del cos ni de l’ànima. I, en canvi, amb els anys no deixo d’acumular causes justes que em faig meues o que no em queda més remei que fer-me meues.

Jo només voldria anar a fer un cafè amb llet o comprar-me unes ulleres sense haver de fer activisme, però hi ha dies que ni això. Voldria anar al metge, a una classe de crossfit o al cinema i no pensar en res més que el mal de coll, les peses o les crispetes. I això que hauria de ser senzill en una societat amb problemes del primer món com la nostra, sovint és una utopia per als catalanoparlants. Aleshores comença l’activisme, mirar a quina hora han programat la pel·li en català i, alerta espòiler, no sol ser la millor; passar per la humiliació de repetir-li al metge l’explicació en castellà perquè et pugui tractar; o buscar un altre gimnàs i pregar que no hi hagi ningú de la classe que demani un canvi d’idioma, o pitjor, que el professor no pregunti “si hi ha algú que no entén el català”, com si fos el més normal i en aquest cas, estiguéssim tots contents de renunciar a la nostra llengua i seguir endavant amb l’activitat com si res. I ja no en parlem, si et toca tenir contacte amb l’administració de justícia.

Segons les darreres dades, no arriba ni a un terç la població que té el català com a llengua habitual i això vol dir que ja som minoria. Arribats a aquest extrem no ho podem fiar tot a la voluntat dels parlants de fer d’activistes, perquè simplement és molt cansat. Els nostres governants haurien de fer que el català fos una llengua necessària, ni simpàtica, ni antipàtica, necessària, perquè és això el que la fa útil. Aprendre una llengua és una empresa titànica, un projecte de vida, diria jo. Però també hauria de ser un dret, un dret de tots els que vivim aquí. Ningú ha dit que sigui fàcil, de fet, no ho és, però sí que ho hem de posar fàcil. Per això, les classes de català han de ser accessibles, abundants, en tots els horaris possibles, de tots els nivells, per tot el territori, i gratuïtes. Crec fermament que al nostre país, la llengua és la millor eina d’integració. Allò d’un sol poble va d’això.