Dia de Reis
És un matí de Reis i el nen que protagonitza aquesta història deu tenir sis o set anys. S’aixeca del llit i, encara en pijama, amb el seu germà desemboliquen els regals que han trobat a la vora de l’arbre i amb presses poc dissimulades busca el violí i toca la peça que van començar a treballar a l’escola de música abans de les vacances de Nadal. Potser en un primer moment l’instrument, li sembla, sona una mica millor, però aviat s’adona que més o menys la melodia està en el punt on la va deixar. Els pares es mirarien l’escena sorpresos si no fos perquè en un acte de necessària indiscreció havien llegit la carta abans d’enviar-la a ses Majestats. Amb la cal·ligrafia encara vacil·lant d’infant, hi ha escrit que el que vol enguany és aprendre a tocar el violí. Potser conscient que requereix anys d’esforç perquè el so que emet l’instrument sigui millor que el silenci.
La història me la va explicar la mare d’un nen que anava a l’escola de música amb la meva filla i em pregunto quin regal voldria jo si de veres pogués demanar qualsevol cosa. Si fins i tot el fill d’un Déu va rebre regals materials, afegim-hi que no hi ha límit de pressupost. Se m’acudeix una llista mental bastant més a l’abast del que em podria imaginar. Feu-ne la prova. Primer, em demano una sortida al teatre amb la família. Que hi vinguin els cosins que viuen fora també! L’obra és divertida i entretinguda, d’aquelles que fan riure i plorar al mateix temps i sortim de la sala reconfortats i admirats per la feina dels actors. A la llista també hi ha un sopar embriagador en un petit restaurant il·luminat amb llum tènue. El menjar és bo i lleuger, la nit, boirosa, acaba en el silenci d’una casa càlida en què les criatures ja dormen. Hi incloc un viatge de cap de setmana amb les amigues. També hi fa fred, però ens és igual perquè al sol s’hi està prou bé i ens en riem una mica de tot. Per acabar, també vull un dia de primavera per a mi sola. Pujo a l’autobús de cada dia per anar a la feina, però com en el conte de Gianni Rodari, el conductor es desvia de la ruta, primer els treballadors ens posem nerviosos per no fer tard, però al final el vehicle estaciona de vora un camp verd ple de roselles i ens oblidem d’on havíem d’anar.
