Sant Antoni

És quan hi fa més fred i l’illa és en calma. Els arenals descansen i les cales solitàries, alliberades de mirades alienes, exhibeixen els turqueses més estranys i sorprenents, il·luminats pels rajos somorts de gener. Els dies comencen tímidament a allargar-se i la natura es deixondeix amb la promesa de la primavera, que un any més tornarà. A l’illa, només hi queden els que hi han de quedar, els que hi viuen, els que d’una manera o altra hi han arrelat. Els forans han deixat les cases immenses d’estiueig buides per tornar cap al nord grisós i els treballadors de l’hostaleria descansen del tràfec de l’estiu que s’ha allargat fins a pràcticament el desembre. La resta recupera plàcidament el pols de la rutina.

I és llavors el temps en què els veïns encenen la fosca del carrer, es retroben al voltant dels foguerons per menjar i desafiar el fred de l’hivern esquifit del Mediterrani. En la celebració del solstici emergeix la mallorquinitat esponerosa i sense fanfarroneria, no cal impressionar cap estranger, per un dia, ningú vol vendre’s als forasters. Els glosadors canten amb enginy i orgull per riure’s de tot i de tothom, però sobretot dels que voldrien que no existíssim com a poble. És també la lluita entre el bé i el mal, entre Sant Antoni i el dimoni. Els dimonis surten amb les forques a espantar les criatures, a fer renou i bravejar de foc; i els joves canten goigs amb ímpetu i poca fe. La festa comença a les escoles i els nens juguen a diferenciar els dimonis de cada poble.

Mossèn Alcover, el del diccionari català-valencià-balear, que va recórrer ciutats, viles i pobles per guardar en calaixets tots els mots catalans que trobava, deia que no hi ha cap paraula genuïnament mallorquina que no es trobi també en algun altre punt del domini lingüístic. I això deu ser igual per les festes. L’Anna Sàez en un Retrovisor, La fi del món, recordava la festa de Sant Antoni al seu poble, a la Granja d’Escarp: “La vigília s’encenien fogueres als carrers. Els nois les saltaven exhibint testosterona. Els més grans torraven pa i llonganisses mentre explicaven històries. De tan senzill era perfecte”. I talment així continua celebrant-se a Mallorca. Sembla que la insularitat no aïlla només geogràficament, de vegades, també atura el temps. I no sempre és dolent.