Soles i oblidades

“L’últim dia de classe va ser molt trist i totes ploràvem”, explica una nena que mira a càmera. Penso en el sentiment de quan vaig acabar l’escola, últim dia de 8è d’EGB, en el nus a l’estómac en el comiat amb els nens amb què havia compartit la vida des que tenia ús de raó. La nena que mira a càmera, ulls grossos, mirada serena, rictus seriós, no es refereix, però, a aquest tipus de comiat. Té tretze anys i és de l’Afganistan. Al seu país, els talibans hi han prohibit que les nenes estudiïn més enllà dels dotze. La seva veu, juntament amb la d’altres adolescents com ella, una que diu que vol ser mestra, una altra enginyera i una altra que li agradaria ballar, l’ha recollida la periodista Mònica Bernabé al diari Ara en una feina que dignifica el periodisme, en un exercici d’autèntic reporterisme. És a dir, anar a un lloc, tenir-ne coneixements previs, i explicar què hi passa perquè la resta del món entengui la realitat que s’hi viu. És així de simple, documentar-se, mirar què passa, parlar amb la gent, escoltar-la i contrastar el que diuen. Així de simple i tan difícil de fer, agafar aquell tros de realitat amb tota la complexitat, amb tots els matisos, amb allò que el poder vol ensenyar i sobretot amb el que no vol ensenyar, i encabir-ho en 12.000 caràcters i tres fotografies. Deia Ryszard Kapuściśski que per ser bon periodista calia ser bona persona, sobretot en el periodisme de reportatge, explicava, perquè el periodista depèn d’altres persones i el resultat de la feina que arribarà al lector, de la relació que hi estableixi. Una mala persona difícilment podrà comprendre els altres, especialment quan es troben en realitats molt diferents, i aconseguir-ne la confiança per poder posar les seves pors i les seves il·lusions dins dels 12.000 caràcters o del vídeo de minut i mig. Una de les nenes que parlen des de l’Afganistan, ara que fa cinc anys que els talibans van tornar al poder i van tornar a instaurar-hi un apartheid de gènere, demana que no les oblidem, que no les deixem soles. De moment, Occident no ho ha fet gaire bé, això de no abandonar-les. Les dones de l’Afganistan viuen en una distopia feta realitat i entenc el que deia Margaret Atwood, que per escriure El conte de la criada no va haver d’inventar res que no hagués passat en algun moment, en algun lloc.