La paraula

Si vostè té un moment m’agradaria parlar de LA PARAULA. Sí, la paraula més pronunciada, declamada i repetida arreu del món, cada instant. La paraula que exerceix de coixí quan som petits i que segurament serà la darrera que pronunciarem, abans de morir. És una de les poques paraules amb mil matisos possibles. Conté tots els tons; també tots els perfils; tots els colors de parla. És un som-hi, un ves-hi, un sense por, un endavant. També és un vigila, un calma’t, un prou, un pensa, un dona-hi dos tombs. A vegades, té matisos d’un no corris, d’un que no t’ho facin això, d’un deixa-ho estar.

Li parlo d’una paraula que dona sentit a les exclamacions més profundes i també a les riallades més diàfanes. La diem des de la por, també davant dels reptes, quan estem malaltes, quan necessitem un alè per enlairar-nos o quan ens cal un mot que ens faci tocar de peus a terra.

Es tracta d’aquella paraula precisa que diem quan intuïm un dany o quan cou el patiment nostre o dels nostres. Una paraula que embolcalla autèntiques declaracions de principis i que mai no sobra enlloc. Pensi-hi. Una paraula que no fa mai nosa, encara que contingui un record amarg o una experiència de duresa i fredor. Quin poder universal pot tenir una paraula capaç d’aglutinar tots aquests matisos, totes aquestes llums, però també totes les ombres possibles.

Li parlo de la paraula que evoca una mirada, unes mans que curen, aquella manera de posar una tireta com ningú altre fa ni sabrà fer mai. La paraula que conté una forma d’abraçar, que determina una calor corporal específica i una aroma que és diferent, personal, íntima i intransferible per a cada ésser. Per a cadascú la seva. Una paraula capaç de recollir des de la dolçor més reconfortant fins a la fel més tràgica.

És la paraula a la qual recorres per la majoria de coses que et passen, tant si són de gran transcendència, com si són una sobirana fotesa, fins al dia que, ai, ja no la pots dir més.

Cada microsegon algú diu: mare, mum, mor, mãe, mamma, mam, okaasan, mère, umm, ima, mamá, mati, ema, mathair, mzaa... Diumenge, si vostè encara pot, abusi’n. Que segurament importa poc tot això, però que quedi dit.