Amb noms i cognoms

A principis d’Abril l’Àgora Treball Social de Lleida ens va concedir el Premi amb Humanitat al Servei d’Urgències. Un reconeixement que ens va fer molta, molta il·lusió. I especialment que ens l’entregués l’Alba Pirla, una persona referent en l’àmbit social de la ciutat i amb qui ens hem fet còmplices en l’assistència de pacients vulnerables. A Lleida tenim molta sort de tenir persones com ella i el seu equip que fan una feina fonamental però silenciosa per ajudar aquelles persones que estan al límit de l’exclusió social. El nom del premi és Monns, en record a la Montse Beltran. Amb la Montse vam coincidir a la Paeria el 2007. Una Paeria que va haver d’adaptar el Saló de Plens per primera vegada per permetre la participació de persones que com deia en Candi Villafañe tenien una “diferència”. Quan l’altre dia parlàvem dels nous rols fonamentals per a la salut, hem d’afegir els Treballadors Socials, especialment els sanitaris. En un moment en què la línia entre l’assistència social i la sanitària cada cop és més fina, ells tenen un paper imprescindible. I el servei d’Urgències no seria el mateix sense la seva presència diària. Per això aquest premi és important, perquè reconeix la feina d’un grup de professionals que a vegades s’invisibilitza com els pacients als quals atenen. Els pacients difícils, amb problemes socials i amb poca xarxa de suport tenen en els serveis d’urgències aquella finestra de llum quan s’han tancat totes les portes. I aquí és on conjuntament amb l’equip d’inclusió municipal estem construint un model d’atenció, que amb molts punts per millorar, posa nom i cognoms a aquells pacients sense llar que ens envolten. Essent conscients que ells també envelleixen i emmalalteixen. Nosaltres com a servei d’Urgències som els sentinelles del que passa a la societat. I no podem romandre indiferents. Per a mi, això també és fer política. Després de la 2a guerra mundial es van impulsar els sistemes de salut universals. Consolidar un model d’atenció sanitària i social és un repte tan gran com imprescindible. I no ho podem deixar en qualssevol mans. No és només fer salut. És fer país. Potser no serà fàcil. Però tampoc ho va ser per a Ernest Lluch. I com ell sabia bé, res, absolutament res, passa perquè sí.