Salvar una veu

Quan comença un dia mai sabem què ens depararà. Si serà un dia alegre o trist. Si serà un dia que oblidarem o, al contrari, hi passarà alguna cosa que farà que el recordem durant la resta de la nostra vida. A mesura que ens fem grans, potser són menys els dies que recordem, i la monotonia de l’edat adulta fa que molts d’aquells dies d’infància que ens semblaven importants acabin esborrats. Cada matí és una pàgina en blanc de la història de cadascun de nosaltres. I avui volia aprofitar aquest 4 d’agost per recordar com, en una mateixa data, poden passar coses ben diferents. Un 4 d’agost va néixer Louis Armstrong, un músic formidable que canviaria per sempre la història del jazz. També un 4 d’agost, uns anys més tard, va néixer Raoul Wallenberg, el diplomàtic suec que salvaria milers de jueus de l’Holocaust gràcies a passaports de protecció i refugis diplomàtics. Per tant, semblava una data de bons auguris. Però el 4 d’agost de 1944 va ser molt diferent. La Segona Guerra Mundial començava a encarar la seva etapa final i una jove Anna Frank havia escrit feia pocs dies les darreres pàgines del seu diari. Aquell matí d’agost, després de 761 dies amagats, ella i la seva família van ser descoberts i detinguts a Amsterdam. La història d’Anna Frank no va ser, malauradament, excepcional. Famílies senceres van desaparèixer i moltes de les seves històries no les coneixerem mai. Però la de l’Anna sí. I la coneixem perquè Miep Gies, una de les persones que havia ajudat la família Frank durant els anys que va romandre amagada, va tornar a l’amagatall després de la detenció. Al terra hi havia els papers i els quaderns que l’Anna havia escrit durant aquells dos anys. Gies els va recollir i va decidir guardar-los. Un gest aparentment petit. No sabia si algun dia servirien per a res. No podia saber que aquelles pàgines acabarien convertides en un dels testimonis més coneguts de l’Holocaust, llegides per milions de persones arreu del món i per generacions d’estudiants que, gràcies a elles, han pogut acostar-se a aquella tragèdia. Res passa perquè sí. Guardar aquells papers no va salvar l’Anna Frank ni la seva família. Però va salvar la seva veu. De vegades, preservar la memòria d’algú també és una manera de salvar-lo de l’oblit.