‘Recordis’
Amb les amigues hem anat al sopar anual de l’associació de dones del barri de la Berta, a Lleida. Ens hem trobat més d’un centenar llarg de dones xerrant i rient en una sala plena de gom a gom. Mentre mengem, el xivarri, per les múltiples i diverses converses, no s’atura. És un soroll agradable, festiu, que convida a foragitar tot el que no sigui producte d’una alegre distracció. Després de l’àpat, comença a sonar la música. Amenitza la festa un noi que canta i toca diversos instruments musicals alhora.
La primera de les cançons, no podia ser pas de cap altra manera, és: Quinze años tiene mi amor, del Dúo Dinámico. Als primers acords, la Dolors comença una diatriba que sembla no tenir fi: “Ara mateix, em sento transportada al poble de la meva adolescència. Les tardes de diumenge les passàvem al bar “Moderno” regentat per la Tresina. Sempre que la recordo la veig amb un ampli somriure al rostre. Tots els festius teníem sessió doble o triple de cine; i, de torna, l’obligatori NODO. Vaig veure tantes vegades Franco inaugurant pantans que crec que va inaugurar els de tot Europa.”
La Dolors no para de xerrar: “Quan s’acabaven les pel·lícules, la Tresina apartava les darreres files de butaques i deixava un espai descobert perquè la jovenalla poguéssim ballar. Ho fèiem amb els sons emesos per una vella gramola. Tan aviat com sonava el Himno a la alegría de Miguel Ríos, la L. i el T. sortien a la pista de ball, es guaitaven fit i es somreien com tan sols ho saben fer aquells que senten papallones a l’estómac per primer cop en la vida.”
El cantant continua amb el seu repertori de cançons: Mami panchita, Oh, oh, July, Help, Eva María... Els mots de Serrat: “qué le voy a hacer si yo nací en el Mediterráneo...” i de la Jeanette: “Yo soy rebelde porque el mundo me ha hecho así...” ens traslladen a una altra època.
L’Emi, en veure’ns a totes ben embadocades, explica: “Recordar prové del llatí recordis, que vol dir tornar a passar pel cor. Segons els experts, reviure moments de felicitat ens dona tanta alegria com quan la vam sentir per primer cop i això ens allibera de l’estrès i la depressió.”
Cap de nosaltres no l’escolta. Totes ens hem transportat a un món desaparegut que, en rememorar-lo, ens lluenteja els ulls i ens pinta un somriure als llavis.
