Els fillsdels altres
Avui, a les amigues, ens fa d’amfitriona la Júlia. Viu a Lleida, en un pis del Passeig de Ronda. Ha parat taula al balcó, força ampli, amb vistes a la Seu Vella. Al contrari de la Berta, la Júlia és molt pràctica, utilitza estovalles i tovallons de paper. Però, a taula, no hi falta res. Ens esperen galetes i pastissos que són un veritable bé de Déu. Un cop totes assegudes i amb la tassa de cafè amb gel a la mà, la Núria es dirigeix a la Júlia: “Que morena que estàs!” La Júlia respon prest: “No me’n parlis. Després d’una setmana de platja amb els nets, no estic morena, estic socarrada!”
Ara, inicia un monòleg que sembla no tenir fi: «El meu fill i la meva jove em van dur amb ells a la platja perquè, mentre teletreballaven, em cuidés dels nets. Tenir cura de dos criatures de quatre i cinc anys que no paren quiets ni per mal de morir, no és cosa de pa sucat amb oli. Si hi ha una cosa que no suporto en aquesta vida és la sorra. Els nens, molls i empastifats de sorra i apa, a abraçar la padrina! Fins que, per allunyar-los, els vaig proposar que compraria el gelat més gran al que fes el castell de sorra més alt. No vaig preveure, però, que quan els meus descendents estarien entretinguts, en gitar-me hi hauria altres criatures, alienes a la família, que passarien corrent vora la meva tovallola, i fins i tot per sobre d’aquesta, aixecant una sorra que inexorablement faria cap sobre el meu cos, la meva cara i els meus cabells. I, és clar, ni un sol pare obriria la boca per dir-los que deixessin d’emprenyar. A aquests hauria d’afegir els que juguen amb qualsevol mena de pilota. Mentre intentava relaxar-me no em treia del pensament “a veure quant tarden a enviar-me un ull a la virulé.” La veritat és que hi ha moments que els meus nets són ben pesats, però a aquestes altres criatures maleducades crec que les escanyaria.»
La Mercè pren la paraula: «Tot plegat em recorda que el meu fill, quan era petit, no parava ni un segon, semblava que tingués el mal de San Vito. Es bellugava i ho tocava tot, constantment. I, un cop, en una botiga, una dona amb cara de prunes agres em va dir: “Senyora, si aquest nen fos fill meu el mataria.” A la qual cosa li vaig respondre: “Senyora, si aquest nen fos fill seu, jo ja faria estona que l’hauria matat.”»