Conte inversemblant

Les amigues es tornen a trobar. Els cafès ja fumegen sobre la taula, quan la Carme els diu: «Us vull llegir un microrelat, escrit per una neboda. El vol presentar a un concurs. Jo li he dit que no ho faci, que no és creïble. A veure què us sembla. Diu així:

“Ben just complerts els divuit anys vaig començar a treballar a casa del senyor alcalde, Pere Rocamora. Els seus fills són advocats a Barcelona i la seva senyora acabava de morir. Ell, prop de la vuitantena, no podia fer-se càrrec de la casa i jo vaig ser contractada com a minyona interna. No tindria dies de lleure, però el sou ho compensava.

»Els meus pares estaven satisfets. El pare treballava a les finques del senyor Rocamora, propietari de la meitat del terme, i la meva mare era operària en la seva fàbrica de cartons. La majoria de la gent del poble treballa pel senyor alcalde, home de gran reputació.

»El dia que vaig començar la feina, a la nit, em trobava asseguda en una cadira mirant la televisió, quan ell es va posar dret davant meu amb la bragueta oberta, em va agafar pels cabells i em va encastar la cara dins dels pantalons. Xupa, deia sense parar. Em vaig quedar petrificada. M’aguantava pels cabells i em feia anar el cap, d’aquí cap allà. No vaig sentir res. Em vaig volatilitzar. Vaig desaparèixer deixant el meu cos allí, entre les seves mans i les seves cuixes.

»Després vaig vomitar i plorar fins a l’extenuació. Al matí vaig pensar que tot plegat havia estat un malson, que res no era veritat. Però a la nit, em vaig despertar, amb ell entre els llençols. Altre cop em vaig tornar una pedra. Era impossible que el senyor Pere fes el que feia. Com ho explicaria? Qui em creuria? Què dirien els meus pares? Què els passaria? Durant mesos vaig viure sense ser jo. Nit rere nit, les seves mans resseguien el meu cos inerme. Fugia de mi, vomitava i plorava.

»Una amiga em va proposar anar a viure i treballar amb ella a la capital. El malson va quedar enrere. Fins força temps després, no li vaig poder explicar què m’havia passat. Ella, sense pensar-s’ho, em va dur a comissaria.

»Ara, la meva vida és un infern. Els meus pares han estat acomiadats. Tothom pregunta: per què no va marxar?, que potser estava lligada?, què vol? Jo també em qüestiono constantment: si no duia manilles, per què no vaig fugir?”»