Poder

La cafeteria està plena a vessar. Les taules, petites i atapeïdes de personal, no conviden a la confidencialitat. Les amigues s’assabenten de les converses dels comensals veïns. Mentre a l’esquerra parlen del temps i la pluja que sembla no tenir fi, a la dreta un senyor diu que ja es preveia que s’acabaria indultant el fiscal general. Un altre exclama: “És clar! Entre ells no es fan mai mal.” Un tercer, indignat, assevera: “Indult? Per què?” A mesura que cadascú dona la seva opinió, la discussió apuja el to.

La Carme decideix que ja és hora de deixar d’escoltar les converses alienes i endegar les pròpies. Atrau l’atenció de les amigues explicant: “Quan vaig escoltar aquesta sentència em vaig imaginar a mi mateixa pujant a l’ascensor de casa meva, just en el moment que un gos s’hi pixava, davant l’esguard indiferent del seu propietari. No és el primer cop que l’ascensor apareix amb residus corporals abandonats a la bona de Déu. Li dic el nom del porc a l’animal de dos cames. Mentre jo crido cada cop més fora de mi, el propietari de l’animal de quatre potes manté un somriure foteta. Com més somriu ell, més forassenyada estic jo. Els crits arriben a uns decibels tals que força veïns fan cap al replà, per veure què passa.

»Després d’uns dies d’aquest fet, es troba a l’habitació del seu pis, mort, cosit a punyalades, el veí que no netejava els pixats del gos. Aparentment, després de revisar els enregistraments de les càmeres de seguretat, les hores anteriors i posteriors al moment de la mort, no havia entrat ni sortit ningú de l’edifici que no pertanyés al veïnat. A més, l’acarnissament amb què l’havien occit no deixava lloc per als dubtes. Era obvi que es tractava d’una revenja personal.

»Malgrat que al nostre edifici hi habita un centenar llarg de veïns, la policia no triga a detenir-me. Hi ha força testimonis que jo l’he amenaçat a crit pelat. Com que no troben l’arma homicida, ni cap prova fefaent, la resolució de la sentència és que se’m condemna perquè és segur que ho he fet jo o algú del meu entorn.”

Arribats a aquest punt, l’Emi pren la paraula per dir: «Doncs a mi, tot plegat, em recorda la novel·la Nadie en esta tierra, de Víctor del Árbol, quan el comissari pregunta al magistrat per què comet els abusos que comet, aquest li respon: “Perquè puc.”»