El nus del sastre
“La meva neta m’ha preguntat: “Padrina, per què les notícies són sempre dolentes? Per què no diuen mai res de bo o bonic?” La veritat és que no he sabut què dir-li. Com se li explica a una criatura de set anys que, segons sembla, el nostre cervell prioritza la informació negativa i ens inclina a consumir preferentment notícies com més negatives millor?” Les amigues que setmanalment es troben per xerrar durant una bona estona, s’adhereixen ràpidament al tema de conversa encetat per la Dolors.
Segons la Carme les plataformes de notícies es dissenyen per captar la nostra atenció. Així és com escullen, entre d’altres, escàndols, conflictes, crisis, queixes, desastres naturals i no tan naturals, accidents i guerres. Segons ella aquesta negativitat té una banda positiva. La por ens alerta de les amenaces i ens ajuda a fugir de les situacions de perill. Diu que gràcies a aquest estat de vigilància permanent els humans hem sobreviscut al llarg dels temps.
La Berta no hi acaba d’estar d’acord: “Això ens pot fer creure que vivim en un món força més perillós del que és realment. A més, podem acabar insensibilitzats davant del dolor aliè. I, a sobre, a mi tanta negativitat acaba per angoixar-me molt.” Quan senten parlar de l’angoixa que provoca segons quina nova, la Mercè, la Rebeca i la Rosó s’afegeixen a aquesta tesi i asseguren que a elles els crea un estat d’ansietat tal que tot sovint només poden dormir gràcies als ansiolítics.
Al contrari d’elles, la Júlia assegura que no li cal cap mena de medicament per allunyar-se del catastrofisme. En té prou a fugir com una esperitada de totes les xarxes socials. Per a la Roser l’escapatòria al pessimisme són el seu gos, el gat i el lloro, que la diverteixen força. Explica que es fa un tip de riure quan el lloro crida al gat: “Vine, vine, pocavergonya!” A més el gos i el gat dormen abraçats, vora seu, al llit, i això l’omple d’oxitocina. La Rebeca, per desconnectar, cultiva flors multicolors i tota mena de verdures. La Rita s’evadeix mentre passeja, xerra i compra amb alguna amiga. La Mercè s’injecta d’alegria amb els jocs i els riures encomanadissos dels nets. La Rosó se’n va de viatge, tota sola, com més lluny millor.
L’Emi, en escoltar-les, somriu mentre exclama: “Ja és ben bé que cada sastre fa el seu nus.”
