Ni prínceps ni narcisistes

“D’antuvi han perdurat en la memòria col·lectiva els contes de princeses i donzelles salvades per prínceps, herois i caçadors. Però ningú no recorda aquell conte que, en una època molt llunyana, hi va haver una tribu en què el seu cabdill era força sanguinari.

»Els acòlits a aquest cap engreixaven les seves arques particulars amb l’esclavització de ferrers i armers, obligats a treballar nit i dia per a elaborar tora mena de catanes, espases, sabres, punyals, matxets, navalles, dagues, coltells, arcs i fletxes. La guerra era el seu principal modus vivendi. Guerrejaven per tot i per res. Fabricaven tantes armes que, sí o sí, havien d’utilitzar-les.

»Després d’uns anys de guerres inacabables, les dones de la tribu es van rebel·lar. N’estaven fins dalt de perdre marits i fills en combats que només servien per fer més rics els rics. Tipes de plorar van decidir que ja n’hi havia prou d’aquell color. Ja no volien resar més sobre les tombes dels seus homes, ni haver de curar les ferides dels que havien perdut extremitats i altres òrgans en batusses sense cap ni peus.

»Les dones es van reunir amb la bruixa de la tribu. Totes plegades van concloure que un beuratge les alliberaria de la impotència i el desesper. Van organitzar una gran festa. El cabdill i els seus sequaços van beure fins a l’avorriment d’aquella beguda que els va adormir amb un son llarg i profund. Quan es van despertar, es van veure encadenats en cel·les del Castell d’If. El mateix on, anys més tard, empresonarien el Comte de Montecristo.

»D’aleshores, en aquella tribu van manar les dones. La pau va convertir les seves terres en un verger on lluïen els colors dels porros, pastanagues, cigrons, faves, llentilles, cebes i alls, i els camps es trobaven a arrebossar de panís, civada i sègol. Els ramats de bestiar feien veritable goig. Les cases polides i les flors multicolors de les entrades i els balcons van foragitar l’olor de sang i mort.”

La Carme acaba de llegir a les seves amigues el conte que ha escrit pel dia d’avui quan la Roser exclama: “Quina rucada! Això no s’ho creu ningú. No és creïble ni essent un conte.”

L’Emi tanca la discussió: “I, potser, és creïble que, alguns dels països més poderosos del món, puguin ser dirigits per genocides, psicòpates, pederastes i narcisistes?”